Agost de 1714, Talamanca: La darrera victòria.

Talamanca va viure el 13 i 14 d’agost de 1714 la darrera victòria de les milícies catalanes pro-autriacistes contra l’exèrcit Borbó. Unes setmanes més tard després de reunificar les tropes borbòniques cauria la ciutat de Barcelona donant fi a la guerra de la Successió i tots els privilegis de gestió dels propis recursos que fins les hores Catalunya havia tingut així com l’iniciï d’una historia protagonitzada pel vassallatge forçat del imperi Espanyol sobre Catalunya, que encara avui lluita contra qualsevol fet que recordi que Catalunya va ser una nació i podria tornar-ho a ser.

Extret de: http://micalets.flog.cat/

Mentre a través de les torres de vigia que comunicaven tots els Castells de Catalunya, es veien apropar les tropes borbòniques encapçalades pel Conde de Montemar, el Marqués de Poal preparava la defensa. La principal estratègia es basava en el gran coneixement de l’abrupta terreny que envoltava Talamanca, així com la facilitat i eficàcia que tenien les milícies catalanes per moure’s per aquest tipus de terreny muntanyós. Entre els milicians catalans hi havia un grup militar semi professional que s’anomenà els miquelets i que eren l’herència dels antics i coneguts almogàvers. Els miquelets (regiments de fusellers voluntaris) també formaren part en diferents guerres defensant la causa de l'arxiduc Carles d’Àustria i posteriorment a la guerra contra les tropes napoleòniques on varen ser un malson pels francesos. El seu origen tot i no estar gaire clar sembla trobar-se a la guerra dels Segadors. Eren coneguts per la seva perspicàcia i eficàcia en la lluita cos a cos sobretot en terrenys que recaria una agilitat especial i una orientació i coneixement del territori molt alt.

Extret de: http://micalets.wordpress.com/page/4/

Sembla ser que els miquelets varen desenvolupar una sistema de comunicació mitjançant caracoles de mar que facilitava la comunicació entre les milícies, facilitant encara més els moviments dels milicians.

Així doncs el Marqués de Poal va decidir esperar-los tot just a la vall que es troba sota les muralles de Talamanca.

Les primeres referències del castell de Talamanca daten de finals del Segle X. Tot i que sembla que els seus orígens no era clarament una funció militar o defensiva si que la guerra de la successió va retornar aquests i altres Castells aquesta fita que a la fi es com ens han arribat popularment parlant a través de histories cavalleresques de l’edat mitjana.

Extret de: http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Talamanca1.JPG

La fortificació te detalls que clarament denoten que és un edifici creat per la defensa i així ho fan èxplicits les petites dimensions de les portalades per dificultar l’excés de l’enemic, l’existència dels merlets, la seva localització és a dir en el punt més alt de la zona, l’existència d’un pou d’aigua per assegurar-la en cas d’assetjament i una torra principal. Aquesta torre és el que va donar al Marquès de Poal l’avantatja més important respecte el conde de Montemar a l’hora de triar les estratègies adequades en funció de com anava succeint la batalla. El Marqués de Poal no tant sols tenia una vista privilegiada en veure per on i com arribada les tropes borbòniques si no fins i tot com es desencadenava els successos posteriors, fet que per part del Conde de Montemar no va ser possible ja que aquest no podia veure que succeïa a la vall allí on es desencadenava la batalla.

L’exèrcit borbònic del conde de Montemar i sobretot la seva cavalleria era molt coneguda per la seva eficàcia però es va fer evident que en terrenys com els que envolten Talamanca els soldats a cavall i tenien ben poc a fer contra els milicians catalans a peu.

Extret de: http://www.tercios.org/R_D/R_D_montesa.html

L’exèrcit del conde de Montemar no era un exercit que va estar creat per atacar Talamanca i altres poblacions de la Catalunya central, si no que era un exercit creat per garantir la reraguarda de les tropes borbòniques que tenien que assetjar la ciutat “símbol” de la guerra de la successió a Catalunya, Barcelona. Aquest exercit tenia que assegurar la rereguarda evitant possibles atacs al gruix de l’exèrcit borbònic que es dirigia cap a Barcelona i de pas anar acabant amb la resistència que es trobaven pel camí assegurant el camí de retorn així com la retroalimentació del exercit que assetjaria uns dies després Barcelona i que es previa no seria un assatjament ni fàcil ni ràpid.

Segons informació que es pot trobar actualment als peus de la muralla, aquesta població i el seu castell va estar defensat per uns 5.100 milicians. Sota la muralla just davant de on es va du a terme la batalla trobareu informació de com anaven equipats els milicians catalans, quins varen ser els principals protagonistes i sobretot un monument en memòria d’aquells que van lluitar en defensa de les llibertats de Catalunya.

Sembla ser que el nombre de efectes per les dues parts era molt similar doncs les tropes borbòniques tenien aproximadament preparats per assetjar Talamanca uns 5.000 soldats. Tot i que sembla que les forces estaven equilibrades, els exercits borbònics tenien moltes més armes, una cavalleria molt coneguda per la seva eficàcia i sobretot el més important que l’exèrcit borbònic estava format per professionals, mentre que les milícies catalanes eren com el seu nom indica voluntaris cridats a files per defensar la seva terra, la gran majoria camperols, dones i nens en fi, qualsevol persona que pogués alçar una arma o estri que servís per defensar-se.

A la visita del castell de Talamanca, s’explica el lloc exacta on es va produir la batalla, i es pot entendre com el marqués de Poal va tenir una informació capdal pel desenllaç d’aquesta victoria.

S’estima que aquell agost de 1714, 700 catalans varen perdre la vida. Posteriorment es varen trobar els seus cossos en una fosa comú a prop de l’església de Talamanca.

El marqués de Poal sembla que procedia entre altres d’una família de Cardona, el darrer vestigi que es va rendir a les troper borbòniques després d’un pacte un cop va caure Barcelona i per aquest motiu es pot concloure que la guerra de la successió no va acabar amb la caiguda de Barcelona el 11 de setembre de 1714 si no uns dies després amb la rendició del castell de Cardona, una rendició que va estar clarament determinada per evitar possibles represàlies vers les ciutats i pobles preses per les tropes felipístes entre elles Barcelona. Un cop derrotat l’exèrcit Borbó, aquests varen fugir direcció el Vallès Occidental mentre eren perseguits pels milicians de Talamanca per assegurar-se que no tornaven. Confirmada la fugida, el Marques de Poal va marxar cap a Cardona per ajudar a la defensa d’aquella vila i la seva fortificació

Acabada la Guerra de la successió i amb els decrets de nova planta per part de Felip V, tots els Castells que varen lluitar en contra de la corona borbònica varen ser tirats a terra per assegurar que no hi haurien posterior revoltes i possiblement (això ho afegeix-ho jo) per deixar constància de qui havia estat el vencedor, encara que això també va quedar ben explícit amb les posteriors execucions i constants assetjaments per part dels exercits ocupants… així fins els nostres dies.

A Talamanca només va quedar una part de la muralla i la torra principal. Al cap d’uns anys, acabada la guerra de la successió (S.XVIII), es va tornar a reconstruir la muralla i el castell. Des de les hores ha passat per diferents famílies fins els actuals propietaris, una família del país basc que després d’un acord amb l’ajuntament de Talamanca ens possibilita la seva visita i explicació dels fets aquí esmentats.

Actualment el castell és patrimoni històric i això com a mínim garanteix la seva no desaparició.

Llàstima com ens anat la història. Entre una Espanya escarrassada en fer desapareixia tot allò que no ens recordi que és “una grande y libre” i certes decisions també portades a terme de forma errònia des de Catalunya, prioritzant l’avui en comptes del demà, ben pocs llegats com el castell de Talamanca ens queden per reviure la nostra història i el per què de la nostra encara lluita per seguir sent un poble amb llengua, origen i costums pròpies. Sense el nostre passat cap lluita com a poble te sentit.

El castell es pot visitar en horaris establerts i no tot l’any els caps de setmana amb visita guiada i molt recomanable que sigui així. Informació al següent enllaç: http://www.castelldetalamanca.cat/web/guest/el-castell

Més informació:

http://www.miquelets.cat/
http://www.tv3.cat/historiesdecatalunya/cronologia/cron103448394.htm 
http://ca.wikipedia.org/wiki/Guerra_de_Successi%C3%B3_Espanyola

Puig de la Bauma

 Fotografia: Maria, Olga i Joan. Novembre 2011.

Junts pel resta dels nostres dies.

 

Fins on arriba el compromís amb la nostra parella?. N’hi ha prou en ser un bon amant, un bon pare, una bona persona?.

Dues persones que no tenen cap lligam genètic, ni familiar es coneixen en primer lloc per algun tipus de desig físic o quelcom semblant i decideixen compartir tota la seva vida. Però realment dues persones estranyes estan disposades a compartir tota la seva vida, passi el que passi?.

Ja no parlo d’allò que es perd quan dues persones que creien en l'estima de per vida un dia s’adonen que ja no hi ha res per compartir, parlo d’aquelles persones que comparteixen fins que un dia una situació fa plantejar algun dels dos que allò no ho poden “aguantar”. Una situació extrema amb variables incontrolables.

Quan dues persones estranyes festegen i arriben a la conclusió que s’han d’unir per viure conjuntament en certa manera estant portant a terme un cert pacta de mutu respecta però també de compromís per viure junts les alegries i desgracies. O és que els éssers humans ens unim en matrimoni o parella de fet només per gaudir dels bons moments? Que passa quan la parella passa per una etapa de dificultat com pot ser que un dels dos es quedi a l’atur, quan un dels dos emmalalteix durant un període llarg de temps o de per vida o la malaltia és degenerativa o fins i tot terminal?. Ens estronca la felicitat? Ens puteja de per vida? Comencem a corre? Allò ja no ens implica?  

Aquestes son les veritables proves que ens posa la vida per determinar si som quelcom més que una parella que s’han unit per cercar un cert equilibri econòmic i material, per fugir de la soledat, per obtenir sexe “segur”. Si és així poder hem equivocat les nostres decisions i ens cal cercar el futur solitaris o acompanyats d'aquella persona que tant sols cerqui la satisfacció temporal, instantània, feta a mida, per l’instant, pel moment, com un conte, com una pel·lícula sempre amb final perfecte, com un retrat fet a mida i tot ben posat.

Si els humans realment son éssers racionals, son les circumstàncies de la vida que ens han de demostrar que hem compartit la nostra vida amb la nostra parella adequada enfrontant-nos conjuntament aquelles etapes que son difícils de superar i que només es poden superar junts donant tot el suport que sigui possible i més i si cal sacrificar-nos per l’altre tant com sigui necessari.

Teoritzar fins on arribaríem si ens trobéssim davant una situació extrema és fàcil però per altre cantó es fa inimaginable compartir la vida amb algú que arribat el cas, t’abandona. Poder el primer que hem de fer des de la ficció és pensar si jo fos qui la de cuidar, donar suport o sacrificar-me en una situació complicada, seguiria al seu costat?. Si dubtem sobre com actuaríem estem perduts, altre cosa es que passarà arribat el cas, però des de la ficció no podem dubtar.

Vers la nostra parella sembla lògic dubtar sobretot si tenim dubtes sobre nosaltres però li devem l'oportunitat... per que si realment estem segurs que arribat el cas la nostra parella ens abandonaria podem seguir vivint la sort que ens ofereix la ignorància del futur però el més greu es que estem transformant la nostra societat en una comunitat de hipòcrites, egoistes que només pensem en el físic, aparentar i escalfar l’entrecuix de tant en tant i per això no cal crear parelles amb un petit contracte mercantil n’hi ha prou i una clàusula que posi “fins que em deixis de donar el que necessito de tu”.

Diuen que els animals, entre ells els gossos, segueixen fins el final al seu millor amic, tant de bo mai tinguem que evidenciar que els animals son més humans que el propi ésser humà.

* Imatge extreta de: http://ciudadbarcelona.olx.es/ayudo-en-actividades-a-persona-dependiente-iid-198169677

Halloween? i per què no Castanyada?

Benvolguts Srs

El meu nom és Xavier Aloy i sóc un client molt habitual del seu restaurant.

No ho sóc per casualitat, ho sóc pel servei atent i eficient que tenen (les persones), un menú molt variat i sobretot per l’esforç que porten a terme per que aquest ho sigui.

Dit això, aprofito que avui he vist que el dia 31 d’Octubre faran un menú especial “Halloween” per dir que no vindré aquell dia a dinar i fer arribar un cert malestar que sovint volia transmetre i avui ho faig per escrit.

Pot semblar “torrepebrots” i fins i tot “llepafils” però hi ha una cosa del seu establiment que a mi personalment em sap greu. La poca  sensibilitat que hem transmeten cap el català.

En un moment en que la nostra societat te una clara falta de valors i que a nivell estatal es pren la multiculturalitat d’una forma tant simplista és quan jo penso que aquells ciutadans de Catalunya que sentim la nostra llengua i cultura menyspreada ho hem de fer coneixia i més si es tracta d’un servei com el que vostès ofereixen.

El menú només el tenen en castellà i possiblement ho fan per ser pràctics, però a mi ho sento però em sap tant greu com que no hagin posat imaginació vers canviar la imatge de Halloween per la Castanyada, una festa que pot ser tant divertida com ho és aquesta (la castanyera, els panellets, els moniatos, les castanyes...).

Amb els seus treballadors jo parlo català i ells parlen castellà amb tota la normalitat del mon i així ha de ser la nostra societat per que hi ha coses que no es poden canviar i “poder” tampoc calen, però com a restaurant on hi venen tot tipus de client crec que haurien de ser més sensibles amb una llengua mil·lenària com és el català.

Soc nascut al 70 i vaig tenir molts problemes per tirar endavant les assignatures de idiomes (de tots els idiomes) ara en etapa adulta i davant la repressió mediàtica a la que es veu sotmesa la meva cultura, m’he tornat un activista passiu i actiu, passiu personalment esforçant-me a millorar el català, actiu per denunciar d’una vegada l’aculturament al que em sento sotmès constantment. Jo parlo i entenc el castellà, m’agradaria parlar i entendre millor l’anglès i encara m’agradaria més parlar altres molts idiomes, però em sap greu que de mica en mica jo no tingui opció a viure en aquell idioma que vulgui senzillament per que ser el castellà al igual que també em sap greu veure com es fomenta altres cultures en detriment de les nostres (Halloween, Castanyada, Papa Noel, reis, dia de la Rosa i Sant Valentí, etcètera). Amb aquests petits detalls tan idiomàtics com culturals si no som una mica exigents veurem com de mica en mica anem perdent la nostra identitat. A casa celebrarem el que els amics vulguin però sobretot també la castanyada.

Posar imaginació en temps de crisis com al que han demostrat amb el menú del dia 31 es molt lloable i es nota que treballen per donar un servei de qualitat però espero que també sentin el que vull transmetre quan em sento una mica maltractat vers a no tenir un menú en català i en un dia tant assenyalat un “menú de la castanyada”.

Atentament, un client quasi del tot satisfet!

El futur amb esperança.

Benvolgut Oriol Junqueras


Dono suport i tota la meva confiança en la teva persona i tots aquells que has escollit per portar a terme tot allò que sigui possible vers el nostre futur i el de la nostra nació.

Tinc l'esperança en un corredor del mediterrani com un fet més que Europa ens veu com l'única alternativa a una Espanya rància, proteccionista, intransigent i poc oberta a la realitat cultural de la península. Europa ho sap i ens tornarà la injustícia que ens vàrem veure sotmesos a la guerra de la Successió per interessos internacionals amb la responsabilitat que te de tirar endavant, alleugerant-nos d'aquest pes que no ens deixa evolucionar que és diu Espanya, tal i com la coneixem i està organitzada actualment, amb el compromís d'acostar-se a les nacions obertes a la realitat del mon, amb ganes de prosperar, de millorar, d'evolucionar.

Si per mi l'adéu de l'anterior direcció del partit va representar una renovació d'aire i esperança així com d'una total frustració per una manera de dirigir un pel autoritària i poc oberta als canvis i maneres de pensar, les eleccions del proper 20 de novembre son un pas més cap a un futur incert vers la nostra veritable essència com a nació però amb l'esperança que em dona que Europa i el resta del mon vegi Catalunya com un petit oasis d'una societat, la catalana, plena d'entusiasme i ganes de mirar endavant, una gent incansable, basada en la formació constant, mirant al futur del progrés, de les noves tecnologies, respectant els drets de la seva gent, vinguin d'on vinguin però disposades a respectar el que som i les nostres identitats, fonamentades per exemple en l'educació de les nostres escoles i l'àmbit familiar.

A Catalunya ens cal seny, ens cal proteccionisme, ens cal negociació, ens cal responsabilitat, ens cal prudència, ens cal treball, ens cal esforç, ens cal formació, ens cal més il.lussió, ens cal més coratge però sobretot ens cal seguir sentir que som el que som, no basat on hem nascut si no en el que sentim en el nostre cor, un poble que acull però que també necessita de la seva gent un respecta bidireccional i que tot i l'assetja al que estem sotmesos, mira cap endavant i troba sortida amb o sense l'ajuda d'aquells que només ens posen pals a la roda.

Tinc la gran sort, en moments de crisis de viure en un poble liderat per dos grans treballadors i recolzat per gent que estima el  seu, meu, nostre poble. En Joan Ballbè i la Mercè Rodó qui prenen com a base del seu treball i entusiasme els seus propis ideals, diferents en alguns aspectes però únics vers la comunitat que tan estimen i per l'igualtat social que tan respecten i vetllen. Portant a terme accions i projectes que de ben segur aixecaran no tan sols el nostre poble si no l'ànim i orgull que sentim els Ullastrellencs per ells i el nostre entorn.

Desitjo de tot cor, que el projecte iniciat es vegi recompensat i torni la il.lussió i confiança en un partit que precisa canvis però sens dubte ha de mantenir la base del seu origen per obtenir amb fets allò que sens va privar per la força.

En moments d'esperança i esforç, us faig arribar el meu total recolzament.


Atentament

Xavier Aloy Calaf.

Àvia. Tens por a la mort?

-         Àvia...
-         Digue’m.
-         Tens por a la mort?
 L’àvia, sorpresa, dubta, se’l mira i respon.
-         Clar. Per què no n’hi hauria de tenir?
-         No sé, com sempre dius que millor que et morissis, que ja no hi fas res en aquest món, que ja no et queden il·lusions per convertir en realitat per seguir lluitant...
-         És que potser més que por a la mort, tinc por a com arribar a la mort.
-         Què vols dir... patir?
-         Patir. Que no em valgui per mi mateixa, que perdi el nord… tu tens por a la mort?
-         No.
-         I per que creus que no tens por a la mort?
-         No sé…
-         Potser no tens por a la mort perquè la veus lluny, ets jove, no et sents mancat.
-         Si però sortint d’aquí em poden atropellar.
-         Si, però saps que la probabilitat que això passi és molt baixa, el més normal és que no et moris en un temps relativament curt – l’àvia el mira – pot ser que una malaltia, un accident… però en realitat tot això no és palpable ni evident com la pròpia vellesa. Quan penses que això no va per tu, la vellesa et recorda allò que feies l’any passat i aquest ja no pots fer. La joventut i la vitalitat fa que ens sentim, et sentis immortal, però els anys passen i no te n’adonaràs i un dia recordaràs aquesta conversa i diràs que ràpids han passat als anys.
-         Això sempre ho dius Àvia…
-         Si, ja ho sé, soc pesada, però això jo també ho pensava a la teva edat i de sobte et trobes en plena vellesa… sola.
-         Àvia, jo estic aquí i mai et deixaré sola.
-         Si… excepte quan estàs sola. Trobo tant a faltar l’avi. Semblava que no hi era, però si que hi era. Ara bé, si haig de perdre el nord, més val que déu s’ha m’emporti.
-         Déu! Com és que tens por si creus en Déu?
-         És un dir… ja no crec en res –diu l’àvia mentre mira enllà- ja fa temps que vaig deixar de creure.
-         Quina llàstima…
-         Per què?
-         Qui creu si que és un privilegiat, perquè ja no té por a la mort.
-         Ah si?
-         Clar. Creure en Déu, en la resurrecció, fa que no tinguis por a la mort, perquè en el fons, com diu el mossèn de l’escola, ens retrobem amb tots els nostres éssers estimats.
-         Si clar, vist així creure en quelcom després de la mort ens ha de donar més coratge per afrontar-la.
-         Si no tinguéssim por a perdre res… tampoc tindríem por a la mort?- Pregunta a l’àvia.
-         Pot ser… si tinguéssim la certesa que després de la mort ens retrobem amb les persones estimades que ens han deixat i que tard o d’hora ens retrobarem amb els que deixem darrera, potser no tindríem tanta por a la mort…
-         Per què has perdut la fe, àvia?
-         Perquè si Déu existís, no permetria les desgràcies que hi ha al nostre món, morts, fam, enveja , odi…
-         Els dualistes diuen que per a que hi hagi el bé ha d’existir el mal, així com la llum existeix perquè existeix la foscor.
-         Si però la que se sent sola i cada dia més mancada sóc jo i després de tants anys això ja no em serveix... tan de bo la fe que he perdut em donés el suficient coratge per afrontar la fi dels meus dies. Potser si tingués la certesa que m’afrontaré a ella envoltat dels que estimo...
-         Àvia… però jo no et deixaré mai.
-         Tu em deixaràs, quan et toqui deixar-me. Perquè així és la vida i tu has de fer la teva. M’estimes?
-         Clar àvia, per què ho dius això?
-         Si alguna vegada em quedo en un llit i perdo la consciència, no permetis que m’allarguin l’agonia connectada a una màquina.
-         D’acord… però cal que ho deixis per escrit això. Crec que és un testament vital.
-         L’únic que espero és que quan arribi la meva hora no pateixi. Tant de bo un dia anés a dormir i no despertés.
-         Ja… tant de bo.
-         Saps que avui és el dia internacional de l’Alzheimer?
-         Si. No hi deu haver soledat més gran que trobar-te entre gent que no coneixies i et parlen com si ells si… oi àvia?
-         No… la soledat més gran que hi ha és aquella en la que tots els que t'envolten si que no et coneixen de res, perquè aquells que et coneixen t’han deixat aparcada per una malaltia no desitjada, ni cercada.
-         Què vols dir, una residència?
-         Si.
-         Però de vegades, no hi ha més remei.
-         Si ja ho se, com la vida. Sigui com sigui s’acaba... i no hi ha remei.

Marató de l'Aneto

Jo anar cercant informació. És tècnica? trams aeris?... res va agafant desnivell de mica en mica. Un vasc a un foro "eso no es una maratón de montaña, eso es "mari...da". I jo penso vaaaaa un parell de pinedes, dos bolets i tira milles. Que soc IRONMAN!

La mare que ho va parir... ja us avanço que fa uns dies no anava de ventre. Només llevar-me ja no menjo com sovint ho faig (poca gana i marranejo), abans de començar el Jordi Vilajosana és fot un petit entrepà i a mi no m'entrava res així que vaig menjar uns orellots i una mica de barreta...nervis? no se una cosa rara, entre nerviós i pensant, va em sembla que no em poso ni les trabuco i la faig amb xancletes.

Sortida prou bona fins quilòmetre 7, entre el 1 i el 6 el Fortu em diu crec que anem massa ràpids, doncs no m'ho diguis dues vegades frenem el ritme. Arribem el control 1... i qui em trobo de cara?. Malparit que soc aquí per la teva culpa, cabr... una mica de cagalera per que no és veritat que sigués allí per l'amic Hurtado, l'Hurtado i una cleca animant. 50 metres més enllà la meva Nu, la Mònica, la Roser i el Xavi Bigordà, fins aquí tot collonut. Amb aquest ritme entre 6 i 7 hores la fem, diu el Fortu. De cop una pujadeta per passar la pared d'una llac artificial, que dius collons, no està malament, seguim trotant i alguna pujada, trotar, caminar, rodar... de cop dues corbes d'una carretera que porta a Banyos era el segon control i allò que dius hi ha quelcom que no rutlla, vaig bevent i menjo una mica però dius l'estomac no es normal que ja no rutlli al quilòmetre 7. Després de Baños una tartera guarra de pebrots, pissarra i pedra solta i començo a pensar "que collons foto aquí?. Molt be Xavi ets un motivador de collons on es aquella teoria de fites a curt termini?. Vaja merda de futur psicòleg :))))... això en el 8 o 9, us ho imagineu?. Quelcom no anava be...

Passem aquest tram un parell de quilòmetres interminables de pla i baixada i quan comencem la baixada cap a l'Hospital, penso 5 quilòmetres de pujada fins el port de la Picada i 21 de tornada, passo de que se'm faci fosc, si en el 11 ja no em trobo be, les passaré més que putes per fer els 26 restants i sincerament, sol no m'hi veig... el Fortu em diu, Xavi veig que no tires gaire be, crec que baixo i t'avanço i t'espero abans del pujar el port així estiro les cames. Cap problema Fortu allí abaix si trobo la família plego, "N'estic fins els pebrots". No fotis", diu el Fortu... tira, tira.

Baixo prou be arribo el control i no veig la família, merda, menjo un gel mentre omplu la camel i penso, ostia puta quina merda de puta marató sol com un mussol, sem farà de nit, tinc la panxa remoguda, maleït el dia que vaig apuntar-me, seré capullo, qui collons em mana d'apuntar-me això si ja se que és i el que s'ha de patir...i de sobte a uns 50 metres i després d'un humiliant grup d'animadores improvisades i desconegudes que cridaven "venga, sigue campeón que vas muy bien", les saludo i penso, menys mal la family, s'acabat el patiment. Un aigua en gas al Bar, sensacions de vomitar al servei, mal de panxa però penso, collons menys mal que ja he parat. Ens varem assentar i varem veure passar uns quants allí no se per què em vaig recordar del Jordi Elias, no em digueu per què... Més tard vàrem veure la resta de companyes dels Jordi Pardina, lAlbert Rodenas i el Xavi Aznal, vàrem parlar amb la Núria del Hurti i l'Hurti i varem veure arribar el Rodenas amb cara de Piolin i per dintre cagant-se en tot!

Al dia següent varem veure la Tabita, acabada d'arribar. Tot i que no l'he vist mai eufòrica (crec que controla bastant les emocions) si que se li notava una llum especial, d'aquells que pensen quan acaben quelcom semblant... pels meus collons! i una cosa que se'm va quedar.... "anava molt tocada però vaig pensar això ho haig d'acabar com sigui no hi ha opció a la retirada, així no hauré de tornar-hi". Ara que queda lluny, penso, be poder hi hauré de tornar-hi...

Conclusió: M'he acostumat a sentir tantes mega distancies que vaig caure a l'error d'apuntar-me sense la suficient motivació. No se si hagués continuat acompanyat, ni fins i tot si hagués seguit si no m'hagués trobat a la família, si poder més endavant el cos hagués reaccionat... crec que a partir d'ara d'ara faci el que faci per llarg o curt que sigui intentaré meditar-ho de debò.... o no, per que de vegades si medites molt les coses no s'acaben fent i poder si que cal una mica de insconciencia, però em respecta que és el que em va faltar per la Marató de l'Aneto. Deixo enrrera un fantàstic cap de setmana a Benasque amb la meva Nu, la Monica, el Xavi, el Fortu i l'amic del Fortu Xavi, la Roser i el Jordi Vilajosana. Quina bèstia el Jordi, quin coco, quin físic, es l´home sense patiment... que gran!. El Fortu... el veus sempre rient i amb aquell optimisme que si no veus del que parlo dius... aquesta marató deu ser com el Montrodó de Matadepera no gaire més... Fortu l'home muntanya. Avui en el meu capçal del llit tinc la foto de tots aquells amb els que he compartit el finde i levitant el Fortu i el Jordi.... ah per suposat aquesta carrera m'ha servit per un altre cosa molt important i és l'excusa per dos fantàstics entrenaments a Núria i la Mola amb el Jordi i el Xavi Bigordà i una fantàstica matinal amb l'amic Ivan Olivares i això si queda per sempre.

Salut i festa!

Catalunya is different!... les meves Munich ;)

En Torrecilla diria reinventar-se. Els negocis que volen perdurar en el temps precisen d'una constant reubicació en el seu sector.

Recordo fa uns dies que el Torrecilla en els matins del Basté recordava  que fins i tot una simple cafeteria ja no n'hi havia suficient en tan sols servir cafès. Atreure la clientela passava per reinventar-se introduint a l'establiment noves demandes i "necessitats" com connexions a Internet sense fils o com una prestigiosa cadena internacional afegint als seus special coffee un entorn amb sofàs, revistes i diaris que fan de l'establiment l'entorn perfecte per donar un sobre-cost al cafetó.

Qualsevol negoci per petit e insignificant que sembli, cal constantment evolucionar-lo el que se'n diu avui innovar i es que les "necessitats" varien de tal manera que pensar que el nostre producte perdurar en el temps tal i com el varem pensar en el seu inici es un veritable error que et condueix directament al fracàs.

Qualsevol sector relacionat amb la industria i el consum del kW'/h centra els seus productes en la eficiència energètica, el transport en trobar noves fonts d'energia per impulsar els vehicles i les marques del casual wear trobar un lloc al sector del consum que els consolidi com a marca de prestigi allí on els toqui: adolescència, tribus urbanes, moda, internacionalitat...

Fa 25 uns anys la marca Barcelonina Munich, per mi era purament esport. Ara be no qualsevol marca d'esport en el seu moment ja era un referent a les hores en esports com el futbol sala, handbol, squash, quelcom en botes de futbol o fins i tot l'atletisme d'èlit. En aquells moments Munich ja  era ben posicionada com un calçat especialitzat en el seu sector. Després d'uns anys indefinits i quasi imperceptibles inicien una nova etapa de reubicació, transformant la seva percepció inicial de negoci i trobant un nou públic de consum que els posiciona dins la demanda de roba de moda i obtenint quelcom més que una imatge. Producte que es mou entre marca identitària i modernitat d'una Barcelona i societat catalana cosmopolita oberta al mon.

Marques que donen prestigi a la ciutat i la seva gent per que així és com es viuen els negocis i la vida en aquest petit país mediterrani que encara que alguns els costi entendre ens diferencia vers altres formes de fer i voler-se fer veure. Ni millor, ni pitjor només... Catalunya is different!