Fins
on arriba el compromís amb la nostra parella?. N’hi ha prou en ser un bon
amant, un bon pare, una bona persona?.
Dues
persones que no tenen cap lligam genètic, ni familiar es coneixen en primer
lloc per algun tipus de desig físic o quelcom semblant i decideixen compartir
tota la seva vida. Però realment dues persones estranyes estan disposades a
compartir tota la seva vida, passi el que passi?.
Ja no
parlo d’allò que es perd quan dues persones que creien en l'estima de per vida
un dia s’adonen que ja no hi ha res per compartir, parlo d’aquelles persones
que comparteixen fins que un dia una situació fa plantejar algun dels dos que
allò no ho poden “aguantar”. Una situació extrema amb variables incontrolables.
Quan
dues persones estranyes festegen i arriben a la conclusió que s’han d’unir per
viure conjuntament en certa manera estant portant a terme un cert pacta de mutu
respecta però també de compromís per viure junts les alegries i desgracies. O
és que els éssers humans ens unim en matrimoni o parella de fet només per
gaudir dels bons moments? Que passa quan la parella passa per una etapa de
dificultat com pot ser que un dels dos es quedi a l’atur, quan un dels dos
emmalalteix durant un període llarg de temps o de per vida o la malaltia és
degenerativa o fins i tot terminal?. Ens estronca la felicitat? Ens puteja de
per vida? Comencem a corre? Allò ja no ens implica?
Aquestes
son les veritables proves que ens posa la vida per determinar si som quelcom
més que una parella que s’han unit per cercar un cert equilibri econòmic i
material, per fugir de la soledat, per obtenir sexe “segur”. Si és així poder
hem equivocat les nostres decisions i ens cal cercar el futur solitaris o
acompanyats d'aquella persona que tant sols cerqui la satisfacció temporal, instantània,
feta a mida, per l’instant, pel moment, com un conte, com una
pel·lícula sempre amb final perfecte, com un retrat fet a mida i tot ben posat.
Si els
humans realment son éssers racionals, son les circumstàncies de la vida que ens
han de demostrar que hem compartit la nostra vida amb la nostra parella
adequada enfrontant-nos conjuntament aquelles etapes que son difícils de
superar i que només es poden superar junts donant tot el suport que sigui
possible i més i si cal sacrificar-nos per l’altre tant com sigui necessari.
Teoritzar
fins on arribaríem si ens trobéssim davant una situació extrema és fàcil però
per altre cantó es fa inimaginable compartir la vida amb algú que arribat el
cas, t’abandona. Poder el primer que hem de fer des de la ficció és pensar si
jo fos qui la de cuidar, donar suport o sacrificar-me en una situació
complicada, seguiria al seu costat?. Si dubtem sobre com actuaríem estem
perduts, altre cosa es que passarà arribat el cas, però des de la ficció no
podem dubtar.
Vers
la nostra parella sembla lògic dubtar sobretot si tenim dubtes sobre nosaltres però li devem l'oportunitat... per que si realment estem segurs que arribat el cas
la nostra parella ens abandonaria podem seguir vivint la sort que ens ofereix
la ignorància del futur però el més greu es que estem transformant la nostra
societat en una comunitat de hipòcrites, egoistes que només pensem en el físic,
aparentar i escalfar l’entrecuix de tant en tant i per això no cal crear
parelles amb un petit contracte mercantil n’hi ha prou i una clàusula que posi
“fins que em deixis de donar el que necessito de tu”.
Diuen
que els animals, entre ells els gossos, segueixen fins el final al seu millor
amic, tant de bo mai tinguem que evidenciar que els animals son més humans que
el propi ésser humà.
* Imatge extreta de: http://ciudadbarcelona.olx.es/ayudo-en-actividades-a-persona-dependiente-iid-198169677 |