Esforç i sacrifici: un valor que cal mantenir actiu tota la vida.

Ahir amb els companys de la secció de triatló del CN Terrassa vàrem visitar Banyoles per fer "una mica" d'esport. La triatló Olímpica de Catalunya.

Vaig compartir viatge d'anada i tornada així com les corresponens despeses amb l'amic Jordi Casas amb qui sempre a més a més també és un plaer compartir experiències, inquietuds, vivències...

Com sempre a les expectatives pre competició de com anirà, essent conscient que no he fet gaire cosa com per aspirar a sobreviure alegrament fins el final.

800 i pico persones preparades a la sortida del llac de Banyoles... mare de deu avui hi haurà carinyo els primers metres de l'aigua. Doncs no, prou assenyats en general, almenys pel meu entorn.

Quan vaig començar a fer triatlons, la part de nedar sempre era la part que més m'estressava. Qualsevol copet semblava que m'hagués d'ofegar i demanar auxili. Això és quelcom que li passa sovint a la majoria de persones que comencen a fer triatlons sense prèviament i de ben petits haver practicat altres disciplines com la natació o el Waterpolo.

Les fòbies.... i es que l'aigua a la fi, no es el nostre medi natural i n'hi ha per tots els gustos. Entre els nedadors es també habitual que tinguin més respecte a les aigües tancades que obertes i et trobes forces persones que prefereixen, tot i haver passat gran part de la seva infància nedant, nedar a mar oberta "cabrejadeta" que fer-ho a un llac.

Entre naps i cols sortim de l'aigua, després de traspassar quasi tot el llac de Banyoles. A la meva infantesa i part de l'adolescència, vaig dormir al quarto que havia sigut del meu oncle. Ell havia sigut nedador i waterpolista en el CN Terrassa i tenia a la capçalera un petit quadre que li havia fet l'avi amb tot un seguit de medalles que havia guanyat o que donaven a les hores com a record de travesses. Entre elles una del llac de Banyoles que sovint quan la mirava, pensava que guapo que deu ser, ser capaç de travessar tot el llac!. I mira per on, ara un mateix no tant sols el travessa nedant si no que fins i tot llavors ens casquem 40 quilòmetres en bicicleta i 10 més corren.

La mandra abans de començar al final es converteix en una satisfacció enorme. És el resultat i el premi del sacrifici, un valor que cada cop costa més de trobar a qualsevol àmbit de la vida.

Quan el tiet nedava amb cinc o sis anys s'aixecava a les 5 del matí per entrenar cada dia, hivern inclòs, a les piscines del CN Terrassa. Alguns d'aquells nedadors no han volgut saber mai més res de l'esport, però molts d'ells jo diria la majoria, qualsevol excusa els porta en major o menor quantitat a practicar de nou esport, per que aquest al final transforma les vides i molts d'ells no tenen cap mena de dubte que aquell esforç ha tingut quelcom fet important a l'hora de forjar la seva personalitat actual. Es la virtut, la recompensa, el premi a l'esforç.

Com qualsevol fet a la vida allò que requereix una esforç e implicació es veu recompensat, sovint amb una enorme satisfacció. Com en una competició, al final una enorme goig d'haver acabat independentment del lloc a la classificació.

Foto cedida per Carles i Natàlia.