dilluns, 20 de juny de 2011

i de la mirada s'escapa, un t'estimo.

Dos avis amb una infermera esperen. "¡La próxima vez que venga su hijo!". La dona no entén per que li han de fer proves al seu home. "Por que si no le hacen estas pruebas no sabrá por que tiene estos vacíos de memoria", diu la infermera.

La dona mou el cap en afirmació per complaure. Poder si que s'adona que passa... des de ja fa un temps. L'home segueix amb mirada absent. La dona poder no vol saber la veritat, no vol veure el futur, recorda el passat, s'adona del que els dona el present.

La Núria i jo ens mirem.

La mitjana de vida augmenta a mesura que la medicina ens ofereix millor qualitat de vida a les diferents etapes evolutives, però encara no ha trobat aquell punt on poder no cal seguir avançant.

No tenim mitjans per les persones indefenses i encara menys per aquelles que no saben fins i tot on son quan es desperten o qui és aquella persona que els acompanyat tants anys.

Les malalties neurals involucrades en la pèrdua de memòria, sobretot anterograda però de mica en mica també la retrograda ens treu la capacitat racional, però la mirada dels malalts continua conservant una espurna d'enyorança vers allò que era i allò que veu, en moments de lucidesa, s'ha tornat. Mentre la parella remou en el passat per trobar aquells moments feliços i els altres no tant que a la fi els han portat junts fins al final dels seus dies.

En un moment que cal retallar encara més els recursos de la societat del benestar, no deixem lloc per les persones que no tenen altre opció més que fondres de mica en mica en la nostàlgia del passat, ara que encara tenen un bri de memòria episòdica fins i tot immersos en la malaltia, per un instant.

Ella el neteja, afaita, vesteix, mentre pensa en que s'ha convertit aquell guerrer immortal, orgullós, viril e invencible. Ell la mira amb tristesa, mentre li diu ara que ho recorda "gràcies per tot..." i de la mirada s'escapa, un t'estimo.