divendres, 10 de desembre de 2010

Felicitació de Nadal

Aquest matí parlava amb uns clients sobre el “perill” que comporta el silenci dels cotxes elèctrics. Es tal el silenci que països com japó han tret productes per aquest tipus de vehicle per fer soroll i que el transeünt el senti venir.

Ens passem una gran part del nostre temps lliure cercant tranquil·litat, serenor, bon rotllo, que si feng shui, que si relaxació, que si meditació... i quan la tecnologia ens apropa en el nostre dia a dia una millora qualitativa, cerquem quelcom que ho contraresti. Curiós, si més no.

No serà que el problema el tenim els propis éssers humans?. Sembla mentida que estiguem tant tancats en el nostre propi mon, que faci falta senyals acústiques per tot el nostre voltant per assabentar-nos que no ens trobem sols.

Ahir la filla d’un d’aquests senyors que compartíem inquietuds aquest matí, la varen empentar per robar-li el mòbil a una parada d’autobús repleta de gent on ningú va fer el mínim i pocs menys es van interessar per què li havia passat.

Sumits en la contemplació del meu jo, veiem com passen coses el nostre voltant mentre seguim caient de forma vertiginosa en una introspecció que de mica en mica ens retorna a l’origen més essencial, però no el de la senzilles si no el de la pròpia soledat de l’animal més irracional.

Ens preocupem dels que passen gana, dels que necessiten ajuda per una desgracia, per una malaltia... tant sols quan ens sentim moguts per la multitud, com quan arriben per exemple les famoses campanyes de sensibilització nadalenques (menys mal, encara) però ni tant sols ens alterem per allò que li succeeix el que es troba a menys de deu centímetres del nostre costat.

Accions tant senzilles com un bon dia quan anem a cercar el pa cada matí, teniu el meu seient en un transport públic davant una persona que físicament ho necessita o esperar el nostre veí quan el sentim entrar al replà i ja som a l’ascensor abans d’anar deliberadament ràpid per no compartir-lo, son accions que des de la llunyania semblen ben normals però que en canvi la gran societat de les constants multi mega comunitats virtuals (facebook, twiter...) ultra informades a l’instant sembla està oblidant… estem destruint paradoxalment en l’era de la informació, la més humana de les virtuts, la comunicació amb els cinc sentits cara a cara.

En fi… la meva felicitació de Nadal aquest any només la volia acompanyar d’un toc d’atenció vers la fragilitat en la que ens trobem immersos, posant en perill l’essència de les persones que entenc hauria de reposar sobre pilars com l’educació, el sentit comú, el saber estar i l’oportunitat de fruir del silenci essent conscients del que passa al nostre entorn, és a dir desperts!.

dimarts, 16 de novembre de 2010

(avui 40…)

“Aquest hivern correré una altra marató en algun lloc del món.I l’estiu que ve participaré en una altre triatló. D’aquesta manera les estacions arriben i se’n van, i els anys passen de pressa. Jo faré un any més i deuré acabar una altre novel.la. Agafaré les tasques que se’m presentin i les aniré fent tan bé com sàpiga, una después de l’altra. Em concentraré en cada gambada, però alhora també intentaré pensar a més llarg termini, mirar el paisatge fin son m’arribi la vista. Al capdavall, sóc un corredor de llarga distància.

Els temps, les classificacions, el mue aspecto, el que digui la gent… tot plegat és secundari. Per a un corredor com jo, el més important és creuar la línia d’arribada, pel teu propi peu. Donar tot el que tens, aguantar el que hagis d’aguantar i saber que pots estar satisfet. Aprendre les lliçons concretes que t’ensenya cada error i cada èxit. (Encara que no siguin gaire importants, les lliçons sempre han de ser concretes.) I, amb el temps, a còpia d’acumular curses, arribar a un lloc que sembli que et pugui satisfer. (Si, és més aviat això)”

De què parlo quan parlo de córrer
Haruki Murakami
Ed. Empúries

diumenge, 14 de novembre de 2010

El pati de les cireres.

El Pep el vàrem conèixer fent ioga a Terrassa. Una època especial on gràcies el Cristobal ens vam introduir en aquest món. 

Tot i que hem continuat vinculats, ja mai més ha sigut el mateix... 
En fi, com recordava, al cap d'uns anys vàrem coincidir amb el Pep i la Francesca, mare i fill. Hi ha gent que desperten un bon rotllo tot just tens dues paraules i aquests dos personatges son d'aquest grup de gent. 

La Francesca acarona les paraules, es fa difícil detectar una paraula que sense voler molesti, suposo que per aquest motiu també ha vinculat la seva professió al mon de la docència, vull dir que hi ha persones que han nascut per comunicar d'una forma especial... com el Pep.

El Pep és professor de música, és músic en tots els sentits, de professió, plaer, passió i estudis.... per això va estudiar la carrera universitària que no podia ser altre que aquella que més l'apropava a la seva manera de sentir la vida i que millor podia transmetre els altres...

Extret de myspace
M'explicava de vegades mentre ens canviàvem, abans d'entrar a la sala de ioga, com prosperava al final de la seva carrera i de vegades ens comentava toco aquí o toco allà... però sempre per un nap o una col, mai l'havíem anat a veure.

En Pep forma part del grup el pati de les cireres. Fen un google es troba de tot. Tenen compte myspace, facebook, youtube i pàgina web, be la pàgina en realitat és un enllaç a facebook i youtube. Es precisament per algun d'aquests canals virtuals que la Núria els anat fent un seguiment fins que no fa gaire em va dir que el divendres 12 de desembre, tocaven a l'auditori de Terrassa.

Casi torno a trobar un altre excusa per no anar-hi. Sort que la Núria, m'ho va recordar i el divendres cap a l'auditori.

Genial!. Quina bona manera de retrobar la música tradicional catalana. 

Això que pot sonar a frikisme, es torna un plaer per l'oïda quan veus tocar aquesta colla.

Em va agradar molt la veu de la Carol Ortiz, qui per un instant et transporta i recorda els fados portuguesos amb una posta en escena embriagadorament tendre.

En el concert del divendres no hi va haver temps per l'avorriment i podies assaborir qualsevol dels membres que composa la formació: el piano, la bateria, la percussió qui es va marcar un "tableao" súper guapo, el baix, la guitarra, el violí i la col.laboració d'en Roc Calvet que va acabar de fer tot plegat una trobada molt maca.

Ostres, segur que aquí sobre un camí i excusa per anar-los a veure allí on s'escaigui. Quina manera de gaudir de la música, se'ls reflectia a les cares i els gestos de complicitat, d'altre manera no es pot interpretar, doncs per una entrada de 3€, no s'ha de ser gaire economista per extreure que d'això, no en viuen i no per qualitat si no per que ben difícil deu ser tirar endavant amb música més comercial com per intentar sobreviure amb aquests tresors de la nostra cultura que el pati de les cireres els ha recuperat, els hi ha tret la pols i els  ha polit amb molta cura.

Una vetllada especial de debò. 





diumenge, 17 d’octubre de 2010

És Roma?

Com diria una camiseta que m'he comprat aquest estiu: català per naturalesa, espanyol per coacció!.

D'alguna cosa te que servir, així doncs aprofitant el pont de la festivitat de la hispanitat o la Pilar, motxiletes que no superin els 10 quilos, que si no el papa Rainair et deixa a terra i Núria i Xavier, cap a Roma.

Per començar amb emoció el viatge, el divendres a les 8h del matí m'acabo d'assegurar que sense DNI no pots embarcar, macassum. Fa temps que no sé on pare... clar jo emocionat amb les consultes independentístes vaig pensar, collons per què buscar-lo si d'aquí quatre dies ja tindré el nostre. Però sembla que no, que això va per llarg, començant entre altres per l'amic Montilla, que cada dia em cau més be: MIRA QUE ES BONA PERSONA!.

Que no tenia DNI, per dir-ho clar!. Si ja ho se soc un deixat, però cony si el permís de conduir és com el cosí germà. Doncs no, que tingueu clar que encara que estigueu dins la comunitat europea per viatjar necessiteu el DNI i si no aneu amb avió però teniu un accident o us foteu en algun sarau si no porteu aquest document, ja podeu anar preparant el culet.

Doncs mira com son les coses, Sabadell capital competència de Terrassa i la policia nacional, aquella que anys adolescents vestits de gris o blau després, era la policia repressora em solucionen el marro i un dia abans amb tres hores.... el Xavi torna estar degudament documentat a "l'espanyola".

Després de tantes accions pàtries, per compensar-ho com bons catalans i mirant sempre l'euro, un servidor i la Núria compren bitllets "low cost" i a les tantes de la matinada direcció aeroport de Girona, prèvia facturació on-line i Roma preparat que dos turistes més venen a trepitjar les teves ruïnes.

Es ben veritat que Roma es una ciutat-museu. Ciutat per que ho és i museu per que has de pagar fins i tot per veure unes pedres tirades a terra que al tercer dia ja dubtes si son de veritat o les ha fotut allí el tio Paco per poder-les encerclar i posar un tiu a la porta per que sant paganini et deixi veure quelcom.

Conyes a part i com totes les ciutats amb les seves singularitats entre Ben-Hur del Charlton Heston i Gladiator de Russell Crowe es ben cert que no pares de transportar-te constantment als inicis de l'imperi Roma que va arribar ocupar quasi tota Europa i bona part d'Africa.

Es un constant viure el present i el passat gràcies com no a les pel.lícules que de petits tantes vegades havien format part de les nostres tardes del dissabte i les festes de Nadal. Pel.lícules que poder ara només podem tornar a veure a les festes de Nadal i que en primer lloc ens desperten aquell un "altre cop" però que en el fons quan no ens veu ningú no podem deixar de donar un cop d'ull per retornar a la infantesa i si algú ens enganxa dir "es que no fan res més!".

Roma amunt, Roma avall dues línies de metro que en forma de creu et donen la possibilitat de dirigir-te quadraticament per Roma, tramvia i bus. Nosaltres la vàrem petejar a peu, excepte el tercer dia que la Núria no es va voler perdre la piràmide Cestia i jo ja estava rebentat i vàrem tornar al centre amb metro per unnnn euuurrrooooooo (com diria el Nuñez del Krakovia! per persona.

Esglésies per tot arreu que ben sigui dit son petits expositors de pintures impressionants estàtues de marbre, llocs emblemàtics i fonts que sempre hem tingut presents en postals, reportatges, pel.licules... o llocs que han acollit aficionats futboleros en finals memorables, com la del Barça de les sis copes.s És Roma Pou?

Entre petejada i petejada l'hora del nyam, nyam. Trenquem tòpics les bones pizzes avui ja no tant sols es troben a Roma... i les dolentes també es troben a Roma, dit d'altre manera que si voleu menjar com deu mana tal i com va trobar la Núria a la pàgina de la cuina vermella la millor manera d'assegurar "el tanto" es anar aquells petits restaurants que posi entre altres "cuina romana". Us deixem dues adreces que vàrem treure de la cuina vermella on us garantim èxit segur sobretot el restaurant Marco's, per un cost per dues persones d'entre 60€ que va valer el Edy (més "pigeta")  i 45 el Marco's... brutal, si us agrada la sopa no us perdeu el que ells en diuen mennestra i si aquell dia tenen bacallà amb castanyes mammmmmma miaaaaa!.

Edy
Viccolo del Babuino 4 
(Al costat de la basílica Sta Maria Popolo)
Entenen el castellà i son prou atents. El menjar molt bo.

Marco's
Via del Moro 53
Situada al Trastevere

Ostres el Trastevere. Res a veure amb la Roma dels monuments però com suposo totes les ciutats europees un reconet molt maco amb carrers estrets on sembla que visquis l'autentic esperit romà dels anys 60 i em centro amb aquesta dècada de la vespa i els gelats per no barrejar-ho amb la Roma del Colosseum, la fontana di trevi o la città del vaticano...

En fi que això no és una guia turística i evidentment que sempre recordaré la plaça i la basílica de Sant Pere al igual que tampoc tinc cap mena de remordiment per no haver fet cua, ni pagar per veure la capella Sistina.

Més consells: una  bona guia, arribar documentats o cercar un guia de paganini si no com molts turístes us perdreu aquells petits detalls que acaben de guarnir el pastís o a no ser que sigueu uns deixats com com jo que amb una imatge més genèrica i guia de la biblio en mà ja en te prou i no em calen els detalls tipus en aquest palauet hi havien unes donzelles verges que s'encarregaven de que no s'apaguéssin les flames que protegien Roma i en cas de que arribessin a ser infidels perdent la seva virginitat abans dels 30 anys eren lapidades o com el palau que va construi Mussolini a la Via dei fori imperiali davant del Colosseum per poder veure'l cada dia amb detall. Suposo que no li agradava fer cues.

Després de tres dies i mig destrossat i la Núria com si hagués acabat d'arribar avió i camí de Girona que s'ha dit. A Roma hi ha dos aeroports. Si aneu al de Ciampino, és un aeroport petit molt fàcil de moure't no hi arriba metro i només podeu anar fins a Roma ciutat amb bus municipal i fer transbord amb metro fins el centre o amb uns autobusos que es diuen Terravision. Una cadena que s'estan ubicant a les principals ciutats europees i que poder puja una miqueta més però et soluciona molt be el tema del desplaçament sense un cost tant elevat com per exemple un taxi... seria una solució econòmica prou interessant entre el taxi i el transport pur municipal.

Tres dies fantàstics en parella amb les seves anècdotes, imatges i experiències... encara que les fotos on surto, diu la Núria que semblava que no tingués amics. Ostres les fotos tant que les gaudeixes a casa i tanta mandra que fan posar-t'hi be!


diumenge, 5 de setembre de 2010

Esforç i sacrifici: un valor que cal mantenir actiu tota la vida.

Ahir amb els companys de la secció de triatló del CN Terrassa vàrem visitar Banyoles per fer "una mica" d'esport. La triatló Olímpica de Catalunya.

Vaig compartir viatge d'anada i tornada així com les corresponens despeses amb l'amic Jordi Casas amb qui sempre a més a més també és un plaer compartir experiències, inquietuds, vivències...

Com sempre a les expectatives pre competició de com anirà, essent conscient que no he fet gaire cosa com per aspirar a sobreviure alegrament fins el final.

800 i pico persones preparades a la sortida del llac de Banyoles... mare de deu avui hi haurà carinyo els primers metres de l'aigua. Doncs no, prou assenyats en general, almenys pel meu entorn.

Quan vaig començar a fer triatlons, la part de nedar sempre era la part que més m'estressava. Qualsevol copet semblava que m'hagués d'ofegar i demanar auxili. Això és quelcom que li passa sovint a la majoria de persones que comencen a fer triatlons sense prèviament i de ben petits haver practicat altres disciplines com la natació o el Waterpolo.

Les fòbies.... i es que l'aigua a la fi, no es el nostre medi natural i n'hi ha per tots els gustos. Entre els nedadors es també habitual que tinguin més respecte a les aigües tancades que obertes i et trobes forces persones que prefereixen, tot i haver passat gran part de la seva infància nedant, nedar a mar oberta "cabrejadeta" que fer-ho a un llac.

Entre naps i cols sortim de l'aigua, després de traspassar quasi tot el llac de Banyoles. A la meva infantesa i part de l'adolescència, vaig dormir al quarto que havia sigut del meu oncle. Ell havia sigut nedador i waterpolista en el CN Terrassa i tenia a la capçalera un petit quadre que li havia fet l'avi amb tot un seguit de medalles que havia guanyat o que donaven a les hores com a record de travesses. Entre elles una del llac de Banyoles que sovint quan la mirava, pensava que guapo que deu ser, ser capaç de travessar tot el llac!. I mira per on, ara un mateix no tant sols el travessa nedant si no que fins i tot llavors ens casquem 40 quilòmetres en bicicleta i 10 més corren.

La mandra abans de començar al final es converteix en una satisfacció enorme. És el resultat i el premi del sacrifici, un valor que cada cop costa més de trobar a qualsevol àmbit de la vida.

Quan el tiet nedava amb cinc o sis anys s'aixecava a les 5 del matí per entrenar cada dia, hivern inclòs, a les piscines del CN Terrassa. Alguns d'aquells nedadors no han volgut saber mai més res de l'esport, però molts d'ells jo diria la majoria, qualsevol excusa els porta en major o menor quantitat a practicar de nou esport, per que aquest al final transforma les vides i molts d'ells no tenen cap mena de dubte que aquell esforç ha tingut quelcom fet important a l'hora de forjar la seva personalitat actual. Es la virtut, la recompensa, el premi a l'esforç.

Com qualsevol fet a la vida allò que requereix una esforç e implicació es veu recompensat, sovint amb una enorme satisfacció. Com en una competició, al final una enorme goig d'haver acabat independentment del lloc a la classificació.

Foto cedida per Carles i Natàlia.

divendres, 20 d’agost de 2010

Quan s'acaben les vacances.

Quan s'acaben les vacances arriben les famoses depressions post vacances.

I es que ens cal agafar de nou el ritme diari que sovint ho associem a rutina i deixar darrera els dies de descans en els que hem destinat una gran part del temps a fer allò que més ens agrada, ve degust o estar amb aquells que més desitgem.

Son aquests primers dies en que un es proposa reptes i canvis a la vida que han d'anar per sobre de tot ben acompanyats de la reflexió i la pausa. Mesurar, si realment és allò el que volem o es tant sols el resultat d'establir reptes que trenquin aquesta suposada monotonia. 

Els canvis i reptes a la nostra vida no tenen per que ser descartables, però si que cal una acurada reflexió dels pros i contres, d'allò que ens aportarà i d'allò que haurem de sacrificar, de que ens cal  a nosaltres i com influeix en el nostre entorn,  com aquells que ens envolten els pot afectar i que aportarem nosaltres a canvi en aquesta convivència mútua en qualsevol dels entorns socials on ens movem (família, feina, amics...). Si estem be amb nosaltres mateixos també ho estarem amb el nostre entorn, sempre i quan aquests dos estiguin ben sintonitzats doncs en cas contrari l'únic que aconseguirem serà augmentar l'estat de frustració per no poder estar a tot arreu. Els projectes  que comporten un canvi a la nostra vida han d'estar molt ben plantejats amb aquells que convivim, es a dir els de casa, per  que possiblement es pot du a terme tot allò que un es proposi si tot està degudament consensuat, equilibrant totes les forces per que cap  membre de la família surti per sobre dels altres més beneficiat o perjudicat. No podem fer de les nostres necessitats un suplici pel nostre entorn al igual que el nostre entorn no pot fer de les nostres necessitats una frustració.

Quan s'inicia una nova activitat, projecta o tant sols establim un repte, cal aturar-nos el temps que calgui abans de fer el pas i saber quin és l'objectiu d'allò que volem portar a terme. Qualsevol projecta que iniciem comportarà canvis o despeses que sempre han d'anar seguides d'una conclusió i no te per que ser  sempre negativa si no la portem del tot a la seva fi o en treiem tot allò que pensàvem.

Les decisions importants a la nostra vida son la base de la nostra personalitat o dit d'una altre manera, cada cop que prenen una decisió ho fem en base a experiències vitals viscudes i de les conseqüències de les nostres noves decisions quelcom quedarà imprès en nosaltres i de ben segur influirà en properes decisions, per aquesta raó la reflexió davant un canvi no ha de ser per recordar els errors del passat, si no per aprendre d'aquests i sense por per que ha estat prèviament ben projectada, afrontant el que s'esdevingui com una part més del nostre desenvolupament vital.

Si els nostres errors formem la nostra personalitat els nostres encerts també.

Si quan tornem de vacances volem començar una col·lecció del que sigui ature-nos i  pensem si ens interessa més una de les moltes col·leccions que sortiran a la llibreria al setembre per que realment és allò el que desitgem o volem un tipus d'activitat (per exemple col·leccionar xapes de cava) per que ens serveixi d'excusa per poder establir una relació amb un conjunt de persones que ens permeti tenir un espai propi desvinculat de les "obligacions" diàries.

Practicar un esport, estudiar quelcom que sempre has desitjat, apuntar-te a ioga, tai-chi, formar part d'una comunitat virtual que comparteixis idees o inquietuds comuns, es en definitiva trobar motivacions que ens allunyin una mica d'aquesta "monotonia" que tant ens consta afrontar al setembre

I es que al igual que varem fer al començar les vacances un ha de ser un gran gestor de tots els recursos  i variables que s'ha de tenir en compte a l'hora d'afrontar les 24 hores del dia, sent conscient que gestor no vol dir generador i el temps és el que és i si no volem entrar en una altre frustració, cal saber escollir en base el temps que tenim per nosaltres per la feina, la família, els amics....

En fi, ara cal la teoria portar-la a la pràctica :))


diumenge, 15 d’agost de 2010

aquelles petites coses...

Quan m'he despertat tenia la intenció d'anar a nedar, fer una mica el ronsu, poder anar a donar un tomb pel poble... he anat al bolet amb el Roc per que fes les seves necessitats i un cop allí l'he raspallat per treure tot el  pèl per que cofoi acabes de donar el tomb mentre movia la cua conscient de que guapo estava.

Camí de casa m'he trobat amb la comparsa (festa major d'Ullastrell) que dona el bon dia a tots aquells que encara son el llit, això eren les 10 del matí. Tot un exemple de com "matinar" amb dignitat, en fi, que he arribat a casa i m'ha vingut en ganes de seguir llegint el llibre que la Núria em va recomanar quan ara fa unes setmanes vaig acabar el Símbol Perdut del Dan Brown. El llibre en qüestió sembla que ha sigut tot un èxit arreu del mon de la novel.la policíaca. És un llibre del suec Las Kepler, anomenat l'Hipnotitzador, el llibre no l'escriptor. Doncs això que m'han tocat la 1del migdia llegint al llit, mentre la Núria navegava i el roc ara s'estira aquí, ara s'estira allà...

Tancar-se a casa de vegades les te aquestes coses. Tenim el privilegi de no sentir quasi cap cotxe, encara sentim ocells i ara després de la pluja d'aquests dies entre de bon matí una frasqueta impagable que m'ajudava embriagadorament a submergir-me dins una historia d'intriga barrejada amb problemes de tota mena i mes propers a la vida real que la fictícia dels propis personatges. La lectura és així. De vegades comences un llibre que no t'atreu, però segueixes donant-li una segona oportunitat, de vegades fins i tot com un acte d'obligació amb la finalitat de no rendir-te a la deixadesa i donar el llibre per acabat... deixar un llibre de vegades em dona la sensació que es com quelcom que no has acabat a la teva vida, poder un pel exagerat però si que et queda aquella percepció de no haver tingut la suficient paciència per afrontar el desenllaç del llibre, per que no fins i tot perdre una mica el respecta a l'escriptor.

No se que ens hi trobarem a la segona part del dia, però ja em dono per satisfet i no desitjo quelcom més... es quasi un estat ideal, aquell que trobem amb aquelles petites coses de la vida que fan de cada moment un instant especial i que sovint venen quan menys t'ho esperes.

Joan Manuel Serrat. Aquellas pequeñas cosas

Joan Manuel Serrat. Aquelles pequeñas cosas.

dissabte, 14 d’agost de 2010

restaurant l'Attic de Barcelona


Terrassa del restaurant Attic de Barcelona.
Ahir vam anar a sopar a Barcelona al restaurant l'Attic.

Ubicat a la rambla de Catalunya ben a prop de la mateixa plaça, l'Attic és un restaurant decorat del que se'n diu modern, llavors quan cerques t'assabentes que la decoració és d'un tal Dani Freixes, es a dir que te renom sembla, poder per això et deus trobar amb petits detalls que s'agraeixen. A mode d'exemple una cortina de culleres i forquilles que t'acompanyen a mesura que puges per l'escala, doncs el restaurant te diverses plantes on fins i tot si demanes taula amb temps et permet sopar a la terrassa, com va ser el cas. Només el lloc, convida a provar-ho i fins i tot quedar prou be si portes algú per primera vegada...

Va ploure. Teníem taula reservada a la terrassa (mireu la pàgina que hi ha una fotografia dinàmica 360º), ara be tot s'ha de dir, que ja ho tenen previst per poder sopar dins el restaurant si no et sents còmode sota uns porxos prou preparats per no mullar-te, excepte evidentment si fa vent.

Els plats van entre els 8 € i els 17€. No és el mateix menjar tres daus de foi-gràs (fuá) que uns raviolis amb salsa de nècora, o pollastre una salsa amb nom japonès o vietnamita i un grapat arrós que tres medallons de filet, en fi que sense entrar a valorar el per què del preu i si s'escau la diferencia, la veritat es que un pot sopar mirant molt el que consumeixes entre 20 i 40€ per persona. Per exemple, tres plats de primer a compartir, allò que se'n diu per provar de tot, un segon per cap, dos postres, una ampolla de vi, dues d'aigua (de 500 ml), una mica de pa amb tomàquet, tres panets rodons i un cafè, 33€ per cap. Segueixo sense valorar si es car o no.

Ara be hi ha detalls que quan parles d'aquests preus sobten, per exemple el fenomen pa. Per quina raó et cobren el pa ja sigui per ració o per unitat?. Si es evident que el pa és un acompanyament important per alguns als nostres àpats i tradicionalment no s'ha cobrat, no entenc per que a mesura que ens anem tornant "moderns" es cobra i més encara quan estàs parlant de menjar a la carta, no te'l deixes i el més remarcable no aporta cap feina extra que tant sols deixar-lo a sobre el "platet" però és igual, encara que el torressin i el suquessin amb tomàquet, aquest és un dels detalls que acaben deixant un petit regust amarg a la vetllada, doncs encara que "poder" ja que surts no miris amb detall aquest fet, es evident que dins el context, et reprimeixes per por a pagar més per un panet que per un plat de raviolis. Lleig!. No m'imagino ningú en un lloc com aquest demanant una amanida i acabant de fer l'àpat amb pa, només per que es gratuït.

El vi. Un altre tema que també vam comentar per sobre. Renoi, el marge que li carreguen es impresionant, sobretot si de tant en tant ets aficionat a comprar-ne i veus que de vegades i carreguen fins a un 200%. Tant mateix, cal a dir que tenen un bon sortit de vins d'arreu de la península i per sort, també de diferents zones de Catalunya. El vi que vàrem triar, com no soc un expert, a mi em va estar prou be i no valoraré el preu per evitar entrar en la discussió de... coi clar per aquest preu!, només dir que hi havia vins de 6€ a més de 25 o 30€.

En fi, la veritat es que l'objectiu del sopar era compartir-lo amb els amics Eugènia i Manel, parlar d'allò i l'altre i gaudir-ho fins ben entrada la nit i això per mi ja paga qualsevol inversió feta en l'àpat. 

Tornar-hi. Això es el que en el fons determina la nota d'un lloc on has estat... no se si val la pena, "l'esforç" del desplaçar-te, el que pagues, l'entorn, poder fins i tot si s'escau serà més determinant la companyia i l'oportunitat de visitar un restaurant especialment ubicat. Es a dir davant la pregunta... hi tornaries? La resposta seria... home... i llavors la conclusió és ,no ha estat malament, no hem estat mal servits, però aquest homeeee, alguna cosa deu voler dir, no?

dijous, 12 d’agost de 2010

emigro de bloc.cat

Emigro tu!.

Vaig iniciar el bloc a bloc.cat a l'any 2006.

Deixo allí una part de mi... (http://xavieraloy.bloc.cat/)