dimecres, 21 de setembre de 2011

Àvia. Tens por a la mort?

-         Àvia...
-         Digue’m.
-         Tens por a la mort?
 L’àvia, sorpresa, dubta, se’l mira i respon.
-         Clar. Per què no n’hi hauria de tenir?
-         No sé, com sempre dius que millor que et morissis, que ja no hi fas res en aquest món, que ja no et queden il·lusions per convertir en realitat per seguir lluitant...
-         És que potser més que por a la mort, tinc por a com arribar a la mort.
-         Què vols dir... patir?
-         Patir. Que no em valgui per mi mateixa, que perdi el nord… tu tens por a la mort?
-         No.
-         I per que creus que no tens por a la mort?
-         No sé…
-         Potser no tens por a la mort perquè la veus lluny, ets jove, no et sents mancat.
-         Si però sortint d’aquí em poden atropellar.
-         Si, però saps que la probabilitat que això passi és molt baixa, el més normal és que no et moris en un temps relativament curt – l’àvia el mira – pot ser que una malaltia, un accident… però en realitat tot això no és palpable ni evident com la pròpia vellesa. Quan penses que això no va per tu, la vellesa et recorda allò que feies l’any passat i aquest ja no pots fer. La joventut i la vitalitat fa que ens sentim, et sentis immortal, però els anys passen i no te n’adonaràs i un dia recordaràs aquesta conversa i diràs que ràpids han passat als anys.
-         Això sempre ho dius Àvia…
-         Si, ja ho sé, soc pesada, però això jo també ho pensava a la teva edat i de sobte et trobes en plena vellesa… sola.
-         Àvia, jo estic aquí i mai et deixaré sola.
-         Si… excepte quan estàs sola. Trobo tant a faltar l’avi. Semblava que no hi era, però si que hi era. Ara bé, si haig de perdre el nord, més val que déu s’ha m’emporti.
-         Déu! Com és que tens por si creus en Déu?
-         És un dir… ja no crec en res –diu l’àvia mentre mira enllà- ja fa temps que vaig deixar de creure.
-         Quina llàstima…
-         Per què?
-         Qui creu si que és un privilegiat, perquè ja no té por a la mort.
-         Ah si?
-         Clar. Creure en Déu, en la resurrecció, fa que no tinguis por a la mort, perquè en el fons, com diu el mossèn de l’escola, ens retrobem amb tots els nostres éssers estimats.
-         Si clar, vist així creure en quelcom després de la mort ens ha de donar més coratge per afrontar-la.
-         Si no tinguéssim por a perdre res… tampoc tindríem por a la mort?- Pregunta a l’àvia.
-         Pot ser… si tinguéssim la certesa que després de la mort ens retrobem amb les persones estimades que ens han deixat i que tard o d’hora ens retrobarem amb els que deixem darrera, potser no tindríem tanta por a la mort…
-         Per què has perdut la fe, àvia?
-         Perquè si Déu existís, no permetria les desgràcies que hi ha al nostre món, morts, fam, enveja , odi…
-         Els dualistes diuen que per a que hi hagi el bé ha d’existir el mal, així com la llum existeix perquè existeix la foscor.
-         Si però la que se sent sola i cada dia més mancada sóc jo i després de tants anys això ja no em serveix... tan de bo la fe que he perdut em donés el suficient coratge per afrontar la fi dels meus dies. Potser si tingués la certesa que m’afrontaré a ella envoltat dels que estimo...
-         Àvia… però jo no et deixaré mai.
-         Tu em deixaràs, quan et toqui deixar-me. Perquè així és la vida i tu has de fer la teva. M’estimes?
-         Clar àvia, per què ho dius això?
-         Si alguna vegada em quedo en un llit i perdo la consciència, no permetis que m’allarguin l’agonia connectada a una màquina.
-         D’acord… però cal que ho deixis per escrit això. Crec que és un testament vital.
-         L’únic que espero és que quan arribi la meva hora no pateixi. Tant de bo un dia anés a dormir i no despertés.
-         Ja… tant de bo.
-         Saps que avui és el dia internacional de l’Alzheimer?
-         Si. No hi deu haver soledat més gran que trobar-te entre gent que no coneixies i et parlen com si ells si… oi àvia?
-         No… la soledat més gran que hi ha és aquella en la que tots els que t'envolten si que no et coneixen de res, perquè aquells que et coneixen t’han deixat aparcada per una malaltia no desitjada, ni cercada.
-         Què vols dir, una residència?
-         Si.
-         Però de vegades, no hi ha més remei.
-         Si ja ho se, com la vida. Sigui com sigui s’acaba... i no hi ha remei.