dissabte, 26 de març de 2011

4.-Quan tot acaba al Tanatori

Escolta Spotify  Zaz – Je Veux

El Marc pujava els esgraons de dos en dos, fins la segona planta. Una porta abatible donava la benvinguda a una sala plena de taules amb algun criteri estrany agrupades de quatre en quatre però també entre elles semi aïllades per separadors que pretenien esmorteir les conversacions telefòniques de les diferents persones que allí treballaven en diferents torns les 24 hores del dia.. Histories interminables plenes de desgracies i mentides de víctimes i detinguts que algun que altre agent tenia que escoltar com si realment li interessés.

            -Bon dia Meritxell.- Deia el Marc, llançant un somriure mentre li feia una picada d’ullet, parava el reproductor i deixava la gorra suada sobre taula.

            -Tens deu minuts – li diu la Meritxell des de la taula contigua- el Mendez ens espera a la sala número cinc, li treuen el cas al grup del Jordi i sembla que tu seràs el nou coordinador.

            -D’acord vaig al vestuari a dutxar-me, en 8 minuts soc allí.

          -Aiiiiiiiii quin cul que tens Maaarc. Diu la companya mentre ensenya les dents, com si volgués mossegar quelcom…

La sala número cinc, era la més gran de tota la planta. Tenia cabuda per unes 20 persones. Avui hi havia quasi tots els agents del departament d’homicidis, que en aquella comissària eren uns 12, més els agents de carrer que havien estat avisats per donar cobertura en el cas, en fi, estava sobre carregada amb unes 30 persones i això també tenia impacte a l’ambient. Ferum.

            -Buenos días, a tothom diu un home amb bigoti, calb, mentre entrava amb una carpeta sota el braç i amb mirada ràpida prenia nota de la presencia de tots els assistents – I el Marc?.

            -Ara be senyor. Respon la Meritxell, mentre s’obre la porta i apareix el Marc.

 El cap de la comissaria, en Mendez, provenia de la Guàrdia Civil. Era un “recuperat” quan el cos de la benemèrita va fer el traspàs a la policia autonòmica. Diuen alguns que Mendez era un "enxofat" per que tenia família important dins el ministeri de l’interior, però la seva experiència en casos de delictes majors li havia donat credibilitat amb poc temps dins la comissaria de Sancho d’Àvila, era el que li diuen exemple, poder fins i tot reforçat, la credibilitat, per la mala llet que poder el càrrec recaria.
            
            -Com ja deuen saber aquest matí han trobat un altre noia morta. Es deia Sílvia Massa, era de Prades, portava tres anys residint a Barcelona, estava estudiant veterinària a la UAB. Vivía con una amiga en un piso compartido de alquiler. Els caps de setmana feia de cambrera per les nits en un bar del Born i anava a veure la família un cap de setmana de tant en tant.  
       
             Silenci. Tothom sabia que allò estava a punt de petar.
          
          -¡Me cago en mi puta madre!- crida mentre llença la carpeta sobre la taula- llevamos cuatro chicas muertas y ustedes no tienen ni puta idea de que coño está pasando. - Centra la vista en un dels agents de la primera fila.
   
       -Sr. Jordi Cabasas, ¿me puede decir a parte de gilipolleces, donde estamos en esta jodida investigación?.
      
             - jo…- comença a dir sense opció acabar.

         -No me explique historias inspector Jordi. - el Mendez aixeca la vista, baixa la veu i mira el resta d’assistents- tenemos al alcalde presionando, las familias de las cuatro chicas asesinadas quieren  respuestas, quieren saber por que les ha pasado esto. Llaman a las emisoras de radio y periódicos diciendo que no avanzamos y encima una de las chicas, es hija de una importante familia de Barcelona relacionada entre otros negocios con el mundo de la comunicación, propietarios de varios periódicos y una emisora de radio… y hoy han publicado en primera página el cuarto asesinato, casi antes de que lo supiéramos nosotros.-Agafa un diari de sobre la taula i li apropa a la Meritxell.
       
          -Lea Meritxell.- Mentre es gira d’esquena a tothom, es posa les mans a la butxaca i comença a mirar el sostre com si cerques quelcom espai per fugir.

        -UN ALTRE NOIA ASSESINADA A BARCELONA MENTRE L’ALCALDE ES DE VACANCES I ELS MOSSOS SEGUEIXEN PERDUTS.
     
         - Marc Ferreres, passa a dirigir el cas - diu en Mendez mentre busca la mirada de l’inspector i engega el projector.- Apague la luz Sotillos.
            
         Un agent al costat de la porta prem el interruptor. 

        A la pantalla penjada de la paret, un cos nu i jove. Sembla que dormi si no fos per una llarga cicatriu que comença al pit i acaba al melic que demostra que ha passat per les mans del Pere, encarregat de trobar allò que a simple vista no es veu. L’autòpsia.
      
      -Aquesta és la primera noia, 23 anys, nascuda a Barcelona. Treballava a una empresa de Disseny gràfic i els caps de setmana de ballarina a una discoteca de Sitges.- Prem el comandament a distancia, mentre apareix un altre cos nu amb un to cafè amb llet suau de cafè.- Laura Besora, nascuda a Cuba, 25 anys. Vivia amb una amiga també Cubana. Estudiava a Bellaterra Periodisme, va arribar fa dos anys.- Es posa la mà a la butxaca i treu quelcom.

        -La tercera Pilar Godona, 22 anys. Filla de la família Godona propietaris del Grup Godona, dos diaris i una emissora de ràdio de molt prestigi. Diuen que estudiava, encara que es veu que era més coneguda pels seus numerets ens els bars més coneguts de Barcelona, en fi, que mamava que era un cotento.- davant la sorpresa de tothom encén un cigarret.
        
      -I finalment la quarta que aparegut aquesta matinada, Sílvia Massa, 27 anys, de Prades, també vivia a Barcelona de lloguer, estudiant. Es varen relacionar els casos per que totes elles es varen trobar a l’altar de diferents esglésies de Barcelona. Netes, sense cap empremta, ni rastre del seu assassí, vestides tant sols amb una túnica blanca. Cinc ferides una a cada mà, a cada peu i una al centre del cor. Havien perdut o extret una part molt important de la seva sang.- S’apropa a l’interruptor i obre el llum.
   
        - Se.. senyor- diu un agent, tartamudejant- segons la llei…
     
       - ¿Que pasa Ramón?- li diu en Mendez en to amenaçador- ¿Qué no se puede fumar?, por los cojones me paso yo la ley de no fumar, ¿se piensa que por que es del enlace sindical me va a decir que puedo hacer o no?. A la mierda rojo toca huevos, ya se puede largar, queda fuera del caso y el resto, venga a moverse todos a trabajar, el inspector Marc les dirigirá a partir de mañana.- Mira fixament al Marc- Marc i Meritxell quedeu-vos un moment.
  
       Mentre el resta d’agents sortien de l’habitació, el Marc i la Meritxell es llencen una mirada. El inspector apaga el cigarret sobre la rapissa de la finestra, el llença al cubell de la paperera, mentre estossega. Una tos gruixuda, profunda, que informe dels centenars de cigarrets que en format fum han deixat senyal als seus pulmons.
         
       -Marc. Es el primer caso que va a liderar. ¿Le tiemblan las piernas?¿Va poder tirar a delante el caso o busco otro inspector?.

       En Marc, es tira enrere el serrell ros, aixeca la mirada mentre respira profund. Vol aquell cas, vol d’una vegada portar un cas de veritat, és capaç de fer-ho, de liderar un grup, de coordinar, pensar, anticipar-se, posar-se en el lloc de l’assassí per saber quin serà el següent pas, és una oportunitat que no pot  perdre, però ara cal que assumeixi de veritat si serà capaç o no. Sent com el cor li batega, en Mendez no el mira però espera una resposta, es com firmà un contracte de compromís i ell sap que si no se’n surt serà la darrera oportunitat per ser quelcom, sentir-se quelcom. Pot seguir formant part d’un ofici estable com és el de funcionari sense complicar-se la vida i amb feina assegurada fins que li arribi la seva oportunitat de retirar-se amb sobrepès, calb, sense haver aprofitat la vida de sentir-se útil o fer quelcom que l’ompli.
     
        -Vull aquest cas i ser que puc resoldre’l, senyor.

     -Marc, me quedan cinco años para retirarme, pero no llegaré a ello. La semana que viene empiezo tratamiento de quimioterapia.- la seva veu no  tremola, no aixeca el cap, continua mirant a l’horitzó a través de la finestra.- manda cojones que al final tengamos que acabar todos aquí al lado. – Amb un cop de cap senyala al tanatori del costat.
     
        En Marc torna a mirar la Meritxell, mentre aquesta li respon amb un moviment de seies.

        -De moment no assignaran cap cap aquesta comissaria.- el Mendez continua- la retallada que ha marcat el govern central a les autonomies, fa que de moment tot es dirigeixi des de Mollet. La setmana que ve el intendent Josep Cañiz us informarà. S’assignarà a tots els casos un persona de contacte a Mollet del qual els respectius inspectors l’hauran d’anar informant. Tots els casos menys de moment… aquest cas - aixeca la vista i mira fixament el Marc- aquest cas només estarà supervisat mentre pugui per mi personalment, inspector Marc. No ha de informar a ningú més, excepte el seu equip i només a mi. Si el meu tractament empitjora ja veurem que passarà. Aquest cas te màxima prioritat i màxima cautela a l’hora de xerrar més del compte. Pot comptar en el seu equip principal de treball amb la Meritxell, el Jordi i el Sotillos.
       
       - Senyor... el Jordi Cabasas?. Pregunta el Marc.

       -No hi ha cap altre Jordi a la comissaria. Hi veu un problema?.

      - Excepte que era l’inspector que abans portava el cas, jo no hi veig cap altre problema. Per mi més vàlid, si ell no es sent molest.
  
      -Si es sent molest i no compleix amb la seva feina, vostè te tota la responsabilitat de fotre’l al carrer a posar multes. Marc, vostè serà la màxima responsabilitat en aquest cas i les persones que li he dit. Ens trobarem cara a cara un cop per setmana. Encara no se si ha casa o a l’hospital, el resta de comunicacions el portarem a través de l’Skype i un número de mòbil que trobarà en aquesta carpeta, on també trobarà tot el material recollit fins ara -li apropa una carpeta blava - la Meritxell te una carpeta com aquesta, des d’aquest matí, però no hi ha tota la informació. Vostè és l’únic que te tota la informació del cas. Aquí trobarà els informes que el Jordi Cabasas ha anat confeccionant fins ara, els informes de les autòpsies, declaracions… tot això ho te en format digital dins una memòria USB que també trobarà dins de la carpeta. No hi ha cap altre informació enlloc més, ni en el servidor d’aquesta comissaria, excepte aquí dins i llògicament una còpia de seguretat a la central de Mollet que només hi te accés tres persones.
    
        -Per que tanta seguretat i secrets senyor?. Pregunta el Marc mentre arronsa el front.
             
       -A part de la família Godona implicada, n’escapa’t informació teòricament confidencial de la investigació i encara no sabem com ha estat. El pitjor de tot es que l’assassí, sembla que vagi sempre per davant fins i tot en algun moment que semblava podíem tenir clar on es trobava.
            
      -Però no ha dit que no teníem pràcticament res?, hi ha més informació... El Marc preveu que el cas encara amaga alguna sorpresa que el Mendez vol que per si sol acabi de descubrir en aquella carpeta que li acabava de donar. Li sorprenia que aquell cas amoines el Mendez. No era d’aquells que li amoines gaire la força o amaneces que podessin exercir algú per molt important que fos, més que res per que tant se li enfotia una jubilación anticipada.
   
     -Marc. No me preocupan las familias implicadas en el caso y ni mucho menos que alguien me presione, pero me jode si hay alguien dentro del cuerpo que hace cosas raras con la información de una investigación y siento cierto respeto por estas chicas, menos la pija. Hoy en día los jóvenes no valoran nada y la sociedad “de todo lo tengo a mano sin esfuerzo” me jode. Supongo que cuando uno huele la muerte se vuelve marica. En fin, que tenemos trabajo. Mañana a las siete de la mañana reunión con todos los miembros de tu equipo. Espero que te hayas leído el informe y podamos iniciar la investigación. Me marcho tengo que arreglar unos papeles personales. Meritxell envía la carpeta con los casos que tenía pendientes al Intendent Josep Cañiz de Mollet a través del mensajero interno, Nos vemos mañana.
  
       Els tres sortíen de la sala, mentre el Marc l’últim en surtir apagava la llum.
            
      -Ens  veiem aquesta nit?. Li diu la Meritxell, sense mirar el Marc, mentre agafa un paquet de sobre la taula i la bossa.
          
       -M’agradaria però haig de llegir els informes, m’ho emporto a casa.
   
     -T’acosto?. Ja tenia el paquet dels informes del Mendez preparat. Només l’haig de deixar al sac del missatger.- Li diu la Meritxell, mentre mira el Marc.
           
      -Mola Meritxell... però aniré caminant si em portes a casa, segur que m’embadoques i acabem el llit i camí de casa pensaré amb tot això que em ve a sobre.
        
      -Que et faràs cacones ara que tens el que tant buscaves?. Diu la Meritxell mentre els dos van cap a  la porta de sortida.
      
       -No. Pensava en el Mendez… avui hi som i demà, qui sap.
            
      -Si que es fort. M’he quedat glaçada. Mira que és fort el cabró amb quina serenor ho ha deixat caure.      Però aquestes coses... 

     A les comissaries per les nits queden moltes menys persones. Per les nits el nombre d’agents és molt inferior. Els imprescindibles per atendre qualsevol urgència, que no son poques.


     Les noves accions d’eficiència energètica ordenades des de interior, havien posat en funcionament un sistema automàtic que a partir de les 7 de la tarda només quedaven engegats 2 de cada 7 fluorescents i la sala donava una sensació de soledat i tranquil·litat que sovint només es troba a la nit. Una nit que tancava novament tot un seguit de petites i personals histories. La del Marc, la Meritxell, el Mendez, la Pilar, la Sílvia... be poder aquestes darreres ja se’ls havia tancat feia dies o poder no?.




dijous, 24 de març de 2011

El meu poble és tant petit que... veig un futur ple d'esperança.

Noi… no em pensava que els polítics podessin arribar a fer-me emocionar.

Avui he tingut la sort d’escoltar a Montserrat Tura de prop i com em va passar fa un any amb el ex conseller Castells, ha estat un privilegi sentir aquells personatges que ens queden a la llunyania i a cop de crit de "cafetera" (mentre fem el cafè) caiem en l’error de titllar-los a tots “de iguals”.

Però hi ha un quelcom que sempre és present en les persones de bon fer i quan sents alguns d’ells en alguna entrevista ja t’arriba i més quan els avala els fets i la seva trajectòria com son la Montserrat.

Avui la Montserrat ha parlat de compromís, valors, humilitat, dedicació, treball… i això només ho pot dir algú que ha tingut un lloc de responsabilitat i que posteriorment encara ho pot recordar amb la cara ben alta, cosa que en el meu poble no tothom ho podrà dir i així la historia els recordarà.

En el meu poble tenim molta sort. Tot i la desesperació de veure un equip de govern, com l’actual CIU-UGO, que fan i desfan el present i futur del nostre poble sense escoltar-nos, ens queda la il·lusió de tenir dos partits encapçalats per dos persones com la Mercè i el Joan que si tot va be passaran a guiar-nos cap a un futur ple d’il·lusió. Avui he vist gratament un cop més que a les municipals els colors queden en un segon pla i passen per davant les persones. Unes persones compromeses com la Mercè i el Joan i tot un seguit d'homes i dones que els acompanyen en aquesta propera legislatura… si, si pel be de tothom com deia la Montserrat per i en be de tothom. Diuen que això son les politiques de les esquerres, jo fins avui no ho havia entès, poder per que a nivell polític molts s’han omplert la boca d’aquests ideals i quan ha tocat s’han quedat curts, molt curts, ratllant la mentida i poca vergonya.

A les darreres eleccions a la Generalitat de Catalunya, fins mitja hora abans d’anar a votar vaig dubtar. Jo era dels que per un moment vaig pensar que calia un canvi, poder influenciat per una direcció d’ERC que veia i veig, l'actual, autoritària, poc autocrítica i sense gaires ganes d’oferir una alternativa engrescadora, per un PSC que s'ha carregat una forma de fer i pensar i va decidir un cop més no deixar de ser un delegació d'un govern central que fa aigües per tot arreu… tant mateix ara des de la distancia, tot i seguir estant descontent amb els dirigents actuals ERC, dormo tranquil per no haver votat aquells que ara sembla no tenen gens clar el que varen prometre, mentre desil·lusionen aquells que hi van dipositar, encara que fos per un canvi, tota la confiança.... impost de successions, privatització de la medicina pública, retallada de serveis socials, etc, etc, etc.

El 22 de Maig tinc l’esperança que en el meu poble hi ha hagi un canvi, un canvi radical, que no tant sols m’il·lusioni abans d’hora si no fins i tot quan el canvi es faci realitat.

En el meu poble tenim molta sort per tenir gent com la Mercè i el Joan, per tenir gent amb  ganes de treballar, per tenir gent com els prou capaços de canviar la forma de pensar, de plantar cara a la por, de sortir al carrer, de revelar-se contra els que es creuen propietaris de tot allò que els envolta, per gent que esperem amb il·lusió que el govern actual passi a formar part del passat. Per que això passi cal que tots els ullastrellencs vagin a votar, cal assegurar que com fa quatre anys, RES EN PERPETUI EN AQUEST MAL SON… el sentit comú i sobretot els fets dels darrers quatre anys, faran el resta.

Mentre tant... a nivell nacional esperar amb esperança que en el futur les persones estiguin per sobre dels colors i en forma de llista lliure, votem les persones per sobre de les formes estrictament marcades per les formacions, de vegades sectàries, que tanquen les portes aquells que encara creuen que el mon pot canviar, que el canvi és possible (com canta Cesc Freixas) i el nostre egoisme doni lloc a un societat respectuosa amb les cultures i formes de pensar, escoltant, debatin, compartint, fent entre tots una gran comunitat.

Salut i força.

p.d. Gràcies Montserrat. Barcelona ha perdut una gran oportunitat.

dilluns, 7 de març de 2011

La marató del Xavi Bigorda, la Moni i la meva Nu.

del 37 al 42,200 vaig recordar molts missatges que vas rebent al transcurs de la vida i sobretot als darrers dos anys, en pla resum un parell:

Jordi Elias "quan un porta a terme un repte que ha requerit molt esforç de vegades es cau en l'error de no donar-li la importància que te"


A mi una mica al post IM de Niça em va passar, no ser encara per què però un cop aconseguit li vaig restar importància... ara de tant en tant em miro el dorsal i la medalla i penso amb la meva Nu, els que estaven a l'arribada, els que vareu enviar correus, amb els que vaig compartir entrenaments, travesses i fins i tot rodatges amb neu i m'emociono del que vaig arribar a fer aquell dia de juny a Niça.

Ismael Ayestaran "Buffff crec que no faré mai més una marató és duríssim i no es pot comparar a un IM per que son coses diferents"

Brutallll us puc ben assegurar que la nit abans de la marató estava com si al dia següent tingués que anar a fer una carrerona de 5 o 10 quilòmetres. Tot i ser conscient que m'ha mancat alguna tirada llarga... després d'una IM això és bufar i fer ampolles.... la mare que em va parir si no arriba haver-hi el meu àngel de la guarda al costat (el Xavi Bigordà) quan va començar el paral·lel em foto a plorar.

Ara be tornaré a fer una Marató!

Soc finisher de Niça i maratonià a Barcelona!



"Primer de tot vull felicitar a tots els craks que aquest matí han fet
la marató de Barcelona, per molts ha estat un somni fet realitat i un
altre repte aconseguit, altres segur que us heu quedat amb el regust
de no haver aconseguit la marca desitjada, però segur que per tots ha
estat una nova aventura viscuda. Tant si heu aconseguit l’objectiu com
sinó, us felicito, ja que només el fet de preparar-la i enfrontar-se a
ella ja diu molt de tot el que podeu aconseguir si us ho proposeu."
Jordi Elias (un dia després...)