divendres, 20 d’agost de 2010

Quan s'acaben les vacances.

Quan s'acaben les vacances arriben les famoses depressions post vacances.

I es que ens cal agafar de nou el ritme diari que sovint ho associem a rutina i deixar darrera els dies de descans en els que hem destinat una gran part del temps a fer allò que més ens agrada, ve degust o estar amb aquells que més desitgem.

Son aquests primers dies en que un es proposa reptes i canvis a la vida que han d'anar per sobre de tot ben acompanyats de la reflexió i la pausa. Mesurar, si realment és allò el que volem o es tant sols el resultat d'establir reptes que trenquin aquesta suposada monotonia. 

Els canvis i reptes a la nostra vida no tenen per que ser descartables, però si que cal una acurada reflexió dels pros i contres, d'allò que ens aportarà i d'allò que haurem de sacrificar, de que ens cal  a nosaltres i com influeix en el nostre entorn,  com aquells que ens envolten els pot afectar i que aportarem nosaltres a canvi en aquesta convivència mútua en qualsevol dels entorns socials on ens movem (família, feina, amics...). Si estem be amb nosaltres mateixos també ho estarem amb el nostre entorn, sempre i quan aquests dos estiguin ben sintonitzats doncs en cas contrari l'únic que aconseguirem serà augmentar l'estat de frustració per no poder estar a tot arreu. Els projectes  que comporten un canvi a la nostra vida han d'estar molt ben plantejats amb aquells que convivim, es a dir els de casa, per  que possiblement es pot du a terme tot allò que un es proposi si tot està degudament consensuat, equilibrant totes les forces per que cap  membre de la família surti per sobre dels altres més beneficiat o perjudicat. No podem fer de les nostres necessitats un suplici pel nostre entorn al igual que el nostre entorn no pot fer de les nostres necessitats una frustració.

Quan s'inicia una nova activitat, projecta o tant sols establim un repte, cal aturar-nos el temps que calgui abans de fer el pas i saber quin és l'objectiu d'allò que volem portar a terme. Qualsevol projecta que iniciem comportarà canvis o despeses que sempre han d'anar seguides d'una conclusió i no te per que ser  sempre negativa si no la portem del tot a la seva fi o en treiem tot allò que pensàvem.

Les decisions importants a la nostra vida son la base de la nostra personalitat o dit d'una altre manera, cada cop que prenen una decisió ho fem en base a experiències vitals viscudes i de les conseqüències de les nostres noves decisions quelcom quedarà imprès en nosaltres i de ben segur influirà en properes decisions, per aquesta raó la reflexió davant un canvi no ha de ser per recordar els errors del passat, si no per aprendre d'aquests i sense por per que ha estat prèviament ben projectada, afrontant el que s'esdevingui com una part més del nostre desenvolupament vital.

Si els nostres errors formem la nostra personalitat els nostres encerts també.

Si quan tornem de vacances volem començar una col·lecció del que sigui ature-nos i  pensem si ens interessa més una de les moltes col·leccions que sortiran a la llibreria al setembre per que realment és allò el que desitgem o volem un tipus d'activitat (per exemple col·leccionar xapes de cava) per que ens serveixi d'excusa per poder establir una relació amb un conjunt de persones que ens permeti tenir un espai propi desvinculat de les "obligacions" diàries.

Practicar un esport, estudiar quelcom que sempre has desitjat, apuntar-te a ioga, tai-chi, formar part d'una comunitat virtual que comparteixis idees o inquietuds comuns, es en definitiva trobar motivacions que ens allunyin una mica d'aquesta "monotonia" que tant ens consta afrontar al setembre

I es que al igual que varem fer al començar les vacances un ha de ser un gran gestor de tots els recursos  i variables que s'ha de tenir en compte a l'hora d'afrontar les 24 hores del dia, sent conscient que gestor no vol dir generador i el temps és el que és i si no volem entrar en una altre frustració, cal saber escollir en base el temps que tenim per nosaltres per la feina, la família, els amics....

En fi, ara cal la teoria portar-la a la pràctica :))


diumenge, 15 d’agost de 2010

aquelles petites coses...

Quan m'he despertat tenia la intenció d'anar a nedar, fer una mica el ronsu, poder anar a donar un tomb pel poble... he anat al bolet amb el Roc per que fes les seves necessitats i un cop allí l'he raspallat per treure tot el  pèl per que cofoi acabes de donar el tomb mentre movia la cua conscient de que guapo estava.

Camí de casa m'he trobat amb la comparsa (festa major d'Ullastrell) que dona el bon dia a tots aquells que encara son el llit, això eren les 10 del matí. Tot un exemple de com "matinar" amb dignitat, en fi, que he arribat a casa i m'ha vingut en ganes de seguir llegint el llibre que la Núria em va recomanar quan ara fa unes setmanes vaig acabar el Símbol Perdut del Dan Brown. El llibre en qüestió sembla que ha sigut tot un èxit arreu del mon de la novel.la policíaca. És un llibre del suec Las Kepler, anomenat l'Hipnotitzador, el llibre no l'escriptor. Doncs això que m'han tocat la 1del migdia llegint al llit, mentre la Núria navegava i el roc ara s'estira aquí, ara s'estira allà...

Tancar-se a casa de vegades les te aquestes coses. Tenim el privilegi de no sentir quasi cap cotxe, encara sentim ocells i ara després de la pluja d'aquests dies entre de bon matí una frasqueta impagable que m'ajudava embriagadorament a submergir-me dins una historia d'intriga barrejada amb problemes de tota mena i mes propers a la vida real que la fictícia dels propis personatges. La lectura és així. De vegades comences un llibre que no t'atreu, però segueixes donant-li una segona oportunitat, de vegades fins i tot com un acte d'obligació amb la finalitat de no rendir-te a la deixadesa i donar el llibre per acabat... deixar un llibre de vegades em dona la sensació que es com quelcom que no has acabat a la teva vida, poder un pel exagerat però si que et queda aquella percepció de no haver tingut la suficient paciència per afrontar el desenllaç del llibre, per que no fins i tot perdre una mica el respecta a l'escriptor.

No se que ens hi trobarem a la segona part del dia, però ja em dono per satisfet i no desitjo quelcom més... es quasi un estat ideal, aquell que trobem amb aquelles petites coses de la vida que fan de cada moment un instant especial i que sovint venen quan menys t'ho esperes.

Joan Manuel Serrat. Aquellas pequeñas cosas

Joan Manuel Serrat. Aquelles pequeñas cosas.

dissabte, 14 d’agost de 2010

restaurant l'Attic de Barcelona


Terrassa del restaurant Attic de Barcelona.
Ahir vam anar a sopar a Barcelona al restaurant l'Attic.

Ubicat a la rambla de Catalunya ben a prop de la mateixa plaça, l'Attic és un restaurant decorat del que se'n diu modern, llavors quan cerques t'assabentes que la decoració és d'un tal Dani Freixes, es a dir que te renom sembla, poder per això et deus trobar amb petits detalls que s'agraeixen. A mode d'exemple una cortina de culleres i forquilles que t'acompanyen a mesura que puges per l'escala, doncs el restaurant te diverses plantes on fins i tot si demanes taula amb temps et permet sopar a la terrassa, com va ser el cas. Només el lloc, convida a provar-ho i fins i tot quedar prou be si portes algú per primera vegada...

Va ploure. Teníem taula reservada a la terrassa (mireu la pàgina que hi ha una fotografia dinàmica 360º), ara be tot s'ha de dir, que ja ho tenen previst per poder sopar dins el restaurant si no et sents còmode sota uns porxos prou preparats per no mullar-te, excepte evidentment si fa vent.

Els plats van entre els 8 € i els 17€. No és el mateix menjar tres daus de foi-gràs (fuá) que uns raviolis amb salsa de nècora, o pollastre una salsa amb nom japonès o vietnamita i un grapat arrós que tres medallons de filet, en fi que sense entrar a valorar el per què del preu i si s'escau la diferencia, la veritat es que un pot sopar mirant molt el que consumeixes entre 20 i 40€ per persona. Per exemple, tres plats de primer a compartir, allò que se'n diu per provar de tot, un segon per cap, dos postres, una ampolla de vi, dues d'aigua (de 500 ml), una mica de pa amb tomàquet, tres panets rodons i un cafè, 33€ per cap. Segueixo sense valorar si es car o no.

Ara be hi ha detalls que quan parles d'aquests preus sobten, per exemple el fenomen pa. Per quina raó et cobren el pa ja sigui per ració o per unitat?. Si es evident que el pa és un acompanyament important per alguns als nostres àpats i tradicionalment no s'ha cobrat, no entenc per que a mesura que ens anem tornant "moderns" es cobra i més encara quan estàs parlant de menjar a la carta, no te'l deixes i el més remarcable no aporta cap feina extra que tant sols deixar-lo a sobre el "platet" però és igual, encara que el torressin i el suquessin amb tomàquet, aquest és un dels detalls que acaben deixant un petit regust amarg a la vetllada, doncs encara que "poder" ja que surts no miris amb detall aquest fet, es evident que dins el context, et reprimeixes per por a pagar més per un panet que per un plat de raviolis. Lleig!. No m'imagino ningú en un lloc com aquest demanant una amanida i acabant de fer l'àpat amb pa, només per que es gratuït.

El vi. Un altre tema que també vam comentar per sobre. Renoi, el marge que li carreguen es impresionant, sobretot si de tant en tant ets aficionat a comprar-ne i veus que de vegades i carreguen fins a un 200%. Tant mateix, cal a dir que tenen un bon sortit de vins d'arreu de la península i per sort, també de diferents zones de Catalunya. El vi que vàrem triar, com no soc un expert, a mi em va estar prou be i no valoraré el preu per evitar entrar en la discussió de... coi clar per aquest preu!, només dir que hi havia vins de 6€ a més de 25 o 30€.

En fi, la veritat es que l'objectiu del sopar era compartir-lo amb els amics Eugènia i Manel, parlar d'allò i l'altre i gaudir-ho fins ben entrada la nit i això per mi ja paga qualsevol inversió feta en l'àpat. 

Tornar-hi. Això es el que en el fons determina la nota d'un lloc on has estat... no se si val la pena, "l'esforç" del desplaçar-te, el que pagues, l'entorn, poder fins i tot si s'escau serà més determinant la companyia i l'oportunitat de visitar un restaurant especialment ubicat. Es a dir davant la pregunta... hi tornaries? La resposta seria... home... i llavors la conclusió és ,no ha estat malament, no hem estat mal servits, però aquest homeeee, alguna cosa deu voler dir, no?

dijous, 12 d’agost de 2010

emigro de bloc.cat

Emigro tu!.

Vaig iniciar el bloc a bloc.cat a l'any 2006.

Deixo allí una part de mi... (http://xavieraloy.bloc.cat/)