dissabte, 10 de desembre de 2011

Agost de 1714, Talamanca: La darrera victòria.


Talamanca va viure el 13 i 14 d’agost de 1714 la darrera victòria de les milícies catalanes pro-autriacistes contra l’exèrcit Borbó. Unes setmanes més tard després de reunificar les tropes borbòniques cauria la ciutat de Barcelona donant fi a la guerra de la Successió i tots els privilegis de gestió dels propis recursos que fins les hores Catalunya havia tingut així com l’iniciï d’una historia protagonitzada pel vassallatge forçat del imperi Espanyol sobre Catalunya, que encara avui lluita contra qualsevol fet que recordi que Catalunya va ser una nació i podria tornar-ho a ser.

Extret de: http://micalets.flog.cat/
Mentre a través de les torres de vigia que comunicaven tots els Castells de Catalunya, es veien apropar les tropes borbòniques encapçalades pel Conde de Montemar, el Marqués de Poal preparava la defensa. La principal estratègia es basava en el gran coneixement de l’abrupta terreny que envoltava Talamanca, així com la facilitat i eficàcia que tenien les milícies catalanes per moure’s per aquest tipus de terreny muntanyós. Entre els milicians catalans hi havia un grup militar semi professional que s’anomenà els miquelets i que eren l’herència dels antics i coneguts almogàvers. Els miquelets (regiments de fusellers voluntaris) també formaren part en diferents guerres defensant la causa de l'arxiduc Carles d’Àustria i posteriorment a la guerra contra les tropes napoleòniques on varen ser un malson pels francesos. El seu origen tot i no estar gaire clar sembla trobar-se a la guerra dels Segadors. Eren coneguts per la seva perspicàcia i eficàcia en la lluita cos a cos sobretot en terrenys que recaria una agilitat especial i una orientació i coneixement del territori molt alt.

Extret de: http://micalets.wordpress.com/page/4/
Sembla ser que els miquelets varen desenvolupar una sistema de comunicació mitjançant caracoles de mar que facilitava la comunicació entre les milícies, facilitant encara més els moviments dels milicians.

Així doncs el Marqués de Poal va decidir esperar-los tot just a la vall que es troba sota les muralles de Talamanca.

Les primeres referències del castell de Talamanca daten de finals del Segle X. Tot i que sembla que els seus orígens no era clarament una funció militar o defensiva si que la guerra de la successió va retornar aquests i altres Castells aquesta fita que a la fi es com ens han arribat popularment parlant a través de histories cavalleresques de l’edat mitjana.

Extret de: http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Talamanca1.JPG
La fortificació te detalls que clarament denoten que és un edifici creat per la defensa i així ho fan èxplicits les petites dimensions de les portalades per dificultar l’excés de l’enemic, l’existència dels merlets, la seva localització és a dir en el punt més alt de la zona, l’existència d’un pou d’aigua per assegurar-la en cas d’assetjament i una torra principal. Aquesta torre és el que va donar al Marquès de Poal l’avantatja més important respecte el conde de Montemar a l’hora de triar les estratègies adequades en funció de com anava succeint la batalla. El Marqués de Poal no tant sols tenia una vista privilegiada en veure per on i com arribada les tropes borbòniques si no fins i tot com es desencadenava els successos posteriors, fet que per part del Conde de Montemar no va ser possible ja que aquest no podia veure que succeïa a la vall allí on es desencadenava la batalla.

L’exèrcit borbònic del conde de Montemar i sobretot la seva cavalleria era molt coneguda per la seva eficàcia però es va fer evident que en terrenys com els que envolten Talamanca els soldats a cavall i tenien ben poc a fer contra els milicians catalans a peu.

Extret de: http://www.tercios.org/R_D/R_D_montesa.html
L’exèrcit del conde de Montemar no era un exercit que va estar creat per atacar Talamanca i altres poblacions de la Catalunya central, si no que era un exercit creat per garantir la reraguarda de les tropes borbòniques que tenien que assetjar la ciutat “símbol” de la guerra de la successió a Catalunya, Barcelona. Aquest exercit tenia que assegurar la rereguarda evitant possibles atacs al gruix de l’exèrcit borbònic que es dirigia cap a Barcelona i de pas anar acabant amb la resistència que es trobaven pel camí assegurant el camí de retorn així com la retroalimentació del exercit que assetjaria uns dies després Barcelona i que es previa no seria un assatjament ni fàcil ni ràpid.

Segons informació que es pot trobar actualment als peus de la muralla, aquesta població i el seu castell va estar defensat per uns 5.100 milicians. Sota la muralla just davant de on es va du a terme la batalla trobareu informació de com anaven equipats els milicians catalans, quins varen ser els principals protagonistes i sobretot un monument en memòria d’aquells que van lluitar en defensa de les llibertats de Catalunya.

Sembla ser que el nombre de efectes per les dues parts era molt similar doncs les tropes borbòniques tenien aproximadament preparats per assetjar Talamanca uns 5.000 soldats. Tot i que sembla que les forces estaven equilibrades, els exercits borbònics tenien moltes més armes, una cavalleria molt coneguda per la seva eficàcia i sobretot el més important que l’exèrcit borbònic estava format per professionals, mentre que les milícies catalanes eren com el seu nom indica voluntaris cridats a files per defensar la seva terra, la gran majoria camperols, dones i nens en fi, qualsevol persona que pogués alçar una arma o estri que servís per defensar-se.

A la visita del castell de Talamanca, s’explica el lloc exacta on es va produir la batalla, i es pot entendre com el marqués de Poal va tenir una informació capdal pel desenllaç d’aquesta victoria.

S’estima que aquell agost de 1714, 700 catalans varen perdre la vida. Posteriorment es varen trobar els seus cossos en una fosa comú a prop de l’església de Talamanca.

El marqués de Poal sembla que procedia entre altres d’una família de Cardona, el darrer vestigi que es va rendir a les troper borbòniques després d’un pacte un cop va caure Barcelona i per aquest motiu es pot concloure que la guerra de la successió no va acabar amb la caiguda de Barcelona el 11 de setembre de 1714 si no uns dies després amb la rendició del castell de Cardona, una rendició que va estar clarament determinada per evitar possibles represàlies vers les ciutats i pobles preses per les tropes felipístes entre elles Barcelona. Un cop derrotat l’exèrcit Borbó, aquests varen fugir direcció el Vallès Occidental mentre eren perseguits pels milicians de Talamanca per assegurar-se que no tornaven. Confirmada la fugida, el Marques de Poal va marxar cap a Cardona per ajudar a la defensa d’aquella vila i la seva fortificació

Acabada la Guerra de la successió i amb els decrets de nova planta per part de Felip V, tots els Castells que varen lluitar en contra de la corona borbònica varen ser tirats a terra per assegurar que no hi haurien posterior revoltes i possiblement (això ho afegeix-ho jo) per deixar constància de qui havia estat el vencedor, encara que això també va quedar ben explícit amb les posteriors execucions i constants assetjaments per part dels exercits ocupants… així fins els nostres dies.

A Talamanca només va quedar una part de la muralla i la torra principal. Al cap d’uns anys, acabada la guerra de la successió (S.XVIII), es va tornar a reconstruir la muralla i el castell. Des de les hores ha passat per diferents famílies fins els actuals propietaris, una família del país basc que després d’un acord amb l’ajuntament de Talamanca ens possibilita la seva visita i explicació dels fets aquí esmentats.

Actualment el castell és patrimoni històric i això com a mínim garanteix la seva no desaparició.

Llàstima com ens anat la història. Entre una Espanya escarrassada en fer desapareixia tot allò que no ens recordi que és “una grande y libre” i certes decisions també portades a terme de forma errònia des de Catalunya, prioritzant l’avui en comptes del demà, ben pocs llegats com el castell de Talamanca ens queden per reviure la nostra història i el per què de la nostra encara lluita per seguir sent un poble amb llengua, origen i costums pròpies. Sense el nostre passat cap lluita com a poble te sentit.


El castell es pot visitar en horaris establerts i no tot l’any els caps de setmana amb visita guiada i molt recomanable que sigui així. Informació al següent enllaç: http://www.castelldetalamanca.cat/web/guest/el-castell

Més informació:

dilluns, 28 de novembre de 2011

Junts pel resta dels nostres dies.



 
Fins on arriba el compromís amb la nostra parella?. N’hi ha prou en ser un bon amant, un bon pare, una bona persona?.
Dues persones que no tenen cap lligam genètic, ni familiar es coneixen en primer lloc per algun tipus de desig físic o quelcom semblant i decideixen compartir tota la seva vida. Però realment dues persones estranyes estan disposades a compartir tota la seva vida, passi el que passi?.
Ja no parlo d’allò que es perd quan dues persones que creien en l'estima de per vida un dia s’adonen que ja no hi ha res per compartir, parlo d’aquelles persones que comparteixen fins que un dia una situació fa plantejar algun dels dos que allò no ho poden “aguantar”. Una situació extrema amb variables incontrolables.
Quan dues persones estranyes festegen i arriben a la conclusió que s’han d’unir per viure conjuntament en certa manera estant portant a terme un cert pacta de mutu respecta però també de compromís per viure junts les alegries i desgracies. O és que els éssers humans ens unim en matrimoni o parella de fet només per gaudir dels bons moments? Que passa quan la parella passa per una etapa de dificultat com pot ser que un dels dos es quedi a l’atur, quan un dels dos emmalalteix durant un període llarg de temps o de per vida o la malaltia és degenerativa o fins i tot terminal?. Ens estronca la felicitat? Ens puteja de per vida? Comencem a corre? Allò ja no ens implica?  
Aquestes son les veritables proves que ens posa la vida per determinar si som quelcom més que una parella que s’han unit per cercar un cert equilibri econòmic i material, per fugir de la soledat, per obtenir sexe “segur”. Si és així poder hem equivocat les nostres decisions i ens cal cercar el futur solitaris o acompanyats d'aquella persona que tant sols cerqui la satisfacció temporal, instantània, feta a mida, per l’instant, pel moment, com un conte, com una pel·lícula sempre amb final perfecte, com un retrat fet a mida i tot ben posat.
Si els humans realment son éssers racionals, son les circumstàncies de la vida que ens han de demostrar que hem compartit la nostra vida amb la nostra parella adequada enfrontant-nos conjuntament aquelles etapes que son difícils de superar i que només es poden superar junts donant tot el suport que sigui possible i més i si cal sacrificar-nos per l’altre tant com sigui necessari.
Teoritzar fins on arribaríem si ens trobéssim davant una situació extrema és fàcil però per altre cantó es fa inimaginable compartir la vida amb algú que arribat el cas, t’abandona. Poder el primer que hem de fer des de la ficció és pensar si jo fos qui la de cuidar, donar suport o sacrificar-me en una situació complicada, seguiria al seu costat?. Si dubtem sobre com actuaríem estem perduts, altre cosa es que passarà arribat el cas, però des de la ficció no podem dubtar.
Vers la nostra parella sembla lògic dubtar sobretot si tenim dubtes sobre nosaltres però li devem l'oportunitat... per que si realment estem segurs que arribat el cas la nostra parella ens abandonaria podem seguir vivint la sort que ens ofereix la ignorància del futur però el més greu es que estem transformant la nostra societat en una comunitat de hipòcrites, egoistes que només pensem en el físic, aparentar i escalfar l’entrecuix de tant en tant i per això no cal crear parelles amb un petit contracte mercantil n’hi ha prou i una clàusula que posi “fins que em deixis de donar el que necessito de tu”.
Diuen que els animals, entre ells els gossos, segueixen fins el final al seu millor amic, tant de bo mai tinguem que evidenciar que els animals son més humans que el propi ésser humà.



* Imatge extreta de: http://ciudadbarcelona.olx.es/ayudo-en-actividades-a-persona-dependiente-iid-198169677


dijous, 27 d’octubre de 2011

Halloween? i per què no Castanyada?


Benvolguts Srs

El meu nom és Xavier Aloy i sóc un client molt habitual del seu restaurant.

No ho sóc per casualitat, ho sóc pel servei atent i eficient que tenen (les persones), un menú molt variat i sobretot per l’esforç que porten a terme per que aquest ho sigui.

Dit això, aprofito que avui he vist que el dia 31 d’Octubre faran un menú especial “Halloween” per dir que no vindré aquell dia a dinar i fer arribar un cert malestar que sovint volia transmetre i avui ho faig per escrit.

Pot semblar “torrepebrots” i fins i tot “llepafils” però hi ha una cosa del seu establiment que a mi personalment em sap greu. La poca  sensibilitat que hem transmeten cap el català.

En un moment en que la nostra societat te una clara falta de valors i que a nivell estatal es pren la multiculturalitat d’una forma tant simplista és quan jo penso que aquells ciutadans de Catalunya que sentim la nostra llengua i cultura menyspreada ho hem de fer coneixia i més si es tracta d’un servei com el que vostès ofereixen.

El menú només el tenen en castellà i possiblement ho fan per ser pràctics, però a mi ho sento però em sap tant greu com que no hagin posat imaginació vers canviar la imatge de Halloween per la Castanyada, una festa que pot ser tant divertida com ho és aquesta (la castanyera, els panellets, els moniatos, les castanyes...).

Amb els seus treballadors jo parlo català i ells parlen castellà amb tota la normalitat del mon i així ha de ser la nostra societat per que hi ha coses que no es poden canviar i “poder” tampoc calen, però com a restaurant on hi venen tot tipus de client crec que haurien de ser més sensibles amb una llengua mil·lenària com és el català.

Soc nascut al 70 i vaig tenir molts problemes per tirar endavant les assignatures de idiomes (de tots els idiomes) ara en etapa adulta i davant la repressió mediàtica a la que es veu sotmesa la meva cultura, m’he tornat un activista passiu i actiu, passiu personalment esforçant-me a millorar el català, actiu per denunciar d’una vegada l’aculturament al que em sento sotmès constantment. Jo parlo i entenc el castellà, m’agradaria parlar i entendre millor l’anglès i encara m’agradaria més parlar altres molts idiomes, però em sap greu que de mica en mica jo no tingui opció a viure en aquell idioma que vulgui senzillament per que ser el castellà al igual que també em sap greu veure com es fomenta altres cultures en detriment de les nostres (Halloween, Castanyada, Papa Noel, reis, dia de la Rosa i Sant Valentí, etcètera). Amb aquests petits detalls tan idiomàtics com culturals si no som una mica exigents veurem com de mica en mica anem perdent la nostra identitat. A casa celebrarem el que els amics vulguin però sobretot també la castanyada.

Posar imaginació en temps de crisis com al que han demostrat amb el menú del dia 31 es molt lloable i es nota que treballen per donar un servei de qualitat però espero que també sentin el que vull transmetre quan em sento una mica maltractat vers a no tenir un menú en català i en un dia tant assenyalat un “menú de la castanyada”.

Atentament, un client quasi del tot satisfet!

dissabte, 8 d’octubre de 2011

El futur amb esperança.

Benvolgut Oriol Junqueras


Dono suport i tota la meva confiança en la teva persona i tots aquells que has escollit per portar a terme tot allò que sigui possible vers el nostre futur i el de la nostra nació.

Tinc l'esperança en un corredor del mediterrani com un fet més que Europa ens veu com l'única alternativa a una Espanya rància, proteccionista, intransigent i poc oberta a la realitat cultural de la península. Europa ho sap i ens tornarà la injustícia que ens vàrem veure sotmesos a la guerra de la Successió per interessos internacionals amb la responsabilitat que te de tirar endavant, alleugerant-nos d'aquest pes que no ens deixa evolucionar que és diu Espanya, tal i com la coneixem i està organitzada actualment, amb el compromís d'acostar-se a les nacions obertes a la realitat del mon, amb ganes de prosperar, de millorar, d'evolucionar.

Si per mi l'adéu de l'anterior direcció del partit va representar una renovació d'aire i esperança així com d'una total frustració per una manera de dirigir un pel autoritària i poc oberta als canvis i maneres de pensar, les eleccions del proper 20 de novembre son un pas més cap a un futur incert vers la nostra veritable essència com a nació però amb l'esperança que em dona que Europa i el resta del mon vegi Catalunya com un petit oasis d'una societat, la catalana, plena d'entusiasme i ganes de mirar endavant, una gent incansable, basada en la formació constant, mirant al futur del progrés, de les noves tecnologies, respectant els drets de la seva gent, vinguin d'on vinguin però disposades a respectar el que som i les nostres identitats, fonamentades per exemple en l'educació de les nostres escoles i l'àmbit familiar.

A Catalunya ens cal seny, ens cal proteccionisme, ens cal negociació, ens cal responsabilitat, ens cal prudència, ens cal treball, ens cal esforç, ens cal formació, ens cal més il.lussió, ens cal més coratge però sobretot ens cal seguir sentir que som el que som, no basat on hem nascut si no en el que sentim en el nostre cor, un poble que acull però que també necessita de la seva gent un respecta bidireccional i que tot i l'assetja al que estem sotmesos, mira cap endavant i troba sortida amb o sense l'ajuda d'aquells que només ens posen pals a la roda.

Tinc la gran sort, en moments de crisis de viure en un poble liderat per dos grans treballadors i recolzat per gent que estima el  seu, meu, nostre poble. En Joan Ballbè i la Mercè Rodó qui prenen com a base del seu treball i entusiasme els seus propis ideals, diferents en alguns aspectes però únics vers la comunitat que tan estimen i per l'igualtat social que tan respecten i vetllen. Portant a terme accions i projectes que de ben segur aixecaran no tan sols el nostre poble si no l'ànim i orgull que sentim els Ullastrellencs per ells i el nostre entorn.

Desitjo de tot cor, que el projecte iniciat es vegi recompensat i torni la il.lussió i confiança en un partit que precisa canvis però sens dubte ha de mantenir la base del seu origen per obtenir amb fets allò que sens va privar per la força.

En moments d'esperança i esforç, us faig arribar el meu total recolzament.


Atentament

Xavier Aloy Calaf.

dimecres, 21 de setembre de 2011

Àvia. Tens por a la mort?

-         Àvia...
-         Digue’m.
-         Tens por a la mort?
 L’àvia, sorpresa, dubta, se’l mira i respon.
-         Clar. Per què no n’hi hauria de tenir?
-         No sé, com sempre dius que millor que et morissis, que ja no hi fas res en aquest món, que ja no et queden il·lusions per convertir en realitat per seguir lluitant...
-         És que potser més que por a la mort, tinc por a com arribar a la mort.
-         Què vols dir... patir?
-         Patir. Que no em valgui per mi mateixa, que perdi el nord… tu tens por a la mort?
-         No.
-         I per que creus que no tens por a la mort?
-         No sé…
-         Potser no tens por a la mort perquè la veus lluny, ets jove, no et sents mancat.
-         Si però sortint d’aquí em poden atropellar.
-         Si, però saps que la probabilitat que això passi és molt baixa, el més normal és que no et moris en un temps relativament curt – l’àvia el mira – pot ser que una malaltia, un accident… però en realitat tot això no és palpable ni evident com la pròpia vellesa. Quan penses que això no va per tu, la vellesa et recorda allò que feies l’any passat i aquest ja no pots fer. La joventut i la vitalitat fa que ens sentim, et sentis immortal, però els anys passen i no te n’adonaràs i un dia recordaràs aquesta conversa i diràs que ràpids han passat als anys.
-         Això sempre ho dius Àvia…
-         Si, ja ho sé, soc pesada, però això jo també ho pensava a la teva edat i de sobte et trobes en plena vellesa… sola.
-         Àvia, jo estic aquí i mai et deixaré sola.
-         Si… excepte quan estàs sola. Trobo tant a faltar l’avi. Semblava que no hi era, però si que hi era. Ara bé, si haig de perdre el nord, més val que déu s’ha m’emporti.
-         Déu! Com és que tens por si creus en Déu?
-         És un dir… ja no crec en res –diu l’àvia mentre mira enllà- ja fa temps que vaig deixar de creure.
-         Quina llàstima…
-         Per què?
-         Qui creu si que és un privilegiat, perquè ja no té por a la mort.
-         Ah si?
-         Clar. Creure en Déu, en la resurrecció, fa que no tinguis por a la mort, perquè en el fons, com diu el mossèn de l’escola, ens retrobem amb tots els nostres éssers estimats.
-         Si clar, vist així creure en quelcom després de la mort ens ha de donar més coratge per afrontar-la.
-         Si no tinguéssim por a perdre res… tampoc tindríem por a la mort?- Pregunta a l’àvia.
-         Pot ser… si tinguéssim la certesa que després de la mort ens retrobem amb les persones estimades que ens han deixat i que tard o d’hora ens retrobarem amb els que deixem darrera, potser no tindríem tanta por a la mort…
-         Per què has perdut la fe, àvia?
-         Perquè si Déu existís, no permetria les desgràcies que hi ha al nostre món, morts, fam, enveja , odi…
-         Els dualistes diuen que per a que hi hagi el bé ha d’existir el mal, així com la llum existeix perquè existeix la foscor.
-         Si però la que se sent sola i cada dia més mancada sóc jo i després de tants anys això ja no em serveix... tan de bo la fe que he perdut em donés el suficient coratge per afrontar la fi dels meus dies. Potser si tingués la certesa que m’afrontaré a ella envoltat dels que estimo...
-         Àvia… però jo no et deixaré mai.
-         Tu em deixaràs, quan et toqui deixar-me. Perquè així és la vida i tu has de fer la teva. M’estimes?
-         Clar àvia, per què ho dius això?
-         Si alguna vegada em quedo en un llit i perdo la consciència, no permetis que m’allarguin l’agonia connectada a una màquina.
-         D’acord… però cal que ho deixis per escrit això. Crec que és un testament vital.
-         L’únic que espero és que quan arribi la meva hora no pateixi. Tant de bo un dia anés a dormir i no despertés.
-         Ja… tant de bo.
-         Saps que avui és el dia internacional de l’Alzheimer?
-         Si. No hi deu haver soledat més gran que trobar-te entre gent que no coneixies i et parlen com si ells si… oi àvia?
-         No… la soledat més gran que hi ha és aquella en la que tots els que t'envolten si que no et coneixen de res, perquè aquells que et coneixen t’han deixat aparcada per una malaltia no desitjada, ni cercada.
-         Què vols dir, una residència?
-         Si.
-         Però de vegades, no hi ha més remei.
-         Si ja ho se, com la vida. Sigui com sigui s’acaba... i no hi ha remei.

dimarts, 2 d’agost de 2011

Marató de l'Aneto

Jo anar cercant informació. És tècnica? trams aeris?... res va agafant desnivell de mica en mica. Un vasc a un foro "eso no es una maratón de montaña, eso es "mari...da". I jo penso vaaaaa un parell de pinedes, dos bolets i tira milles. Que soc IRONMAN!

La mare que ho va parir... ja us avanço que fa uns dies no anava de ventre. Només llevar-me ja no menjo com sovint ho faig (poca gana i marranejo), abans de començar el Jordi Vilajosana és fot un petit entrepà i a mi no m'entrava res així que vaig menjar uns orellots i una mica de barreta...nervis? no se una cosa rara, entre nerviós i pensant, va em sembla que no em poso ni les trabuco i la faig amb xancletes.

Sortida prou bona fins quilòmetre 7, entre el 1 i el 6 el Fortu em diu crec que anem massa ràpids, doncs no m'ho diguis dues vegades frenem el ritme. Arribem el control 1... i qui em trobo de cara?. Malparit que soc aquí per la teva culpa, cabr... una mica de cagalera per que no és veritat que sigués allí per l'amic Hurtado, l'Hurtado i una cleca animant. 50 metres més enllà la meva Nu, la Mònica, la Roser i el Xavi Bigordà, fins aquí tot collonut. Amb aquest ritme entre 6 i 7 hores la fem, diu el Fortu. De cop una pujadeta per passar la pared d'una llac artificial, que dius collons, no està malament, seguim trotant i alguna pujada, trotar, caminar, rodar... de cop dues corbes d'una carretera que porta a Banyos era el segon control i allò que dius hi ha quelcom que no rutlla, vaig bevent i menjo una mica però dius l'estomac no es normal que ja no rutlli al quilòmetre 7. Després de Baños una tartera guarra de pebrots, pissarra i pedra solta i començo a pensar "que collons foto aquí?. Molt be Xavi ets un motivador de collons on es aquella teoria de fites a curt termini?. Vaja merda de futur psicòleg :))))... això en el 8 o 9, us ho imagineu?. Quelcom no anava be...

Passem aquest tram un parell de quilòmetres interminables de pla i baixada i quan comencem la baixada cap a l'Hospital, penso 5 quilòmetres de pujada fins el port de la Picada i 21 de tornada, passo de que se'm faci fosc, si en el 11 ja no em trobo be, les passaré més que putes per fer els 26 restants i sincerament, sol no m'hi veig... el Fortu em diu, Xavi veig que no tires gaire be, crec que baixo i t'avanço i t'espero abans del pujar el port així estiro les cames. Cap problema Fortu allí abaix si trobo la família plego, "N'estic fins els pebrots". No fotis", diu el Fortu... tira, tira.

Baixo prou be arribo el control i no veig la família, merda, menjo un gel mentre omplu la camel i penso, ostia puta quina merda de puta marató sol com un mussol, sem farà de nit, tinc la panxa remoguda, maleït el dia que vaig apuntar-me, seré capullo, qui collons em mana d'apuntar-me això si ja se que és i el que s'ha de patir...i de sobte a uns 50 metres i després d'un humiliant grup d'animadores improvisades i desconegudes que cridaven "venga, sigue campeón que vas muy bien", les saludo i penso, menys mal la family, s'acabat el patiment. Un aigua en gas al Bar, sensacions de vomitar al servei, mal de panxa però penso, collons menys mal que ja he parat. Ens varem assentar i varem veure passar uns quants allí no se per què em vaig recordar del Jordi Elias, no em digueu per què... Més tard vàrem veure la resta de companyes dels Jordi Pardina, lAlbert Rodenas i el Xavi Aznal, vàrem parlar amb la Núria del Hurti i l'Hurti i varem veure arribar el Rodenas amb cara de Piolin i per dintre cagant-se en tot!

Al dia següent varem veure la Tabita, acabada d'arribar. Tot i que no l'he vist mai eufòrica (crec que controla bastant les emocions) si que se li notava una llum especial, d'aquells que pensen quan acaben quelcom semblant... pels meus collons! i una cosa que se'm va quedar.... "anava molt tocada però vaig pensar això ho haig d'acabar com sigui no hi ha opció a la retirada, així no hauré de tornar-hi". Ara que queda lluny, penso, be poder hi hauré de tornar-hi...

Conclusió: M'he acostumat a sentir tantes mega distancies que vaig caure a l'error d'apuntar-me sense la suficient motivació. No se si hagués continuat acompanyat, ni fins i tot si hagués seguit si no m'hagués trobat a la família, si poder més endavant el cos hagués reaccionat... crec que a partir d'ara d'ara faci el que faci per llarg o curt que sigui intentaré meditar-ho de debò.... o no, per que de vegades si medites molt les coses no s'acaben fent i poder si que cal una mica de insconciencia, però em respecta que és el que em va faltar per la Marató de l'Aneto. Deixo enrrera un fantàstic cap de setmana a Benasque amb la meva Nu, la Monica, el Xavi, el Fortu i l'amic del Fortu Xavi, la Roser i el Jordi Vilajosana. Quina bèstia el Jordi, quin coco, quin físic, es l´home sense patiment... que gran!. El Fortu... el veus sempre rient i amb aquell optimisme que si no veus del que parlo dius... aquesta marató deu ser com el Montrodó de Matadepera no gaire més... Fortu l'home muntanya. Avui en el meu capçal del llit tinc la foto de tots aquells amb els que he compartit el finde i levitant el Fortu i el Jordi.... ah per suposat aquesta carrera m'ha servit per un altre cosa molt important i és l'excusa per dos fantàstics entrenaments a Núria i la Mola amb el Jordi i el Xavi Bigordà i una fantàstica matinal amb l'amic Ivan Olivares i això si queda per sempre.

Salut i festa!

dissabte, 23 de juliol de 2011

Catalunya is different!... les meves Munich ;)


En Torrecilla diria reinventar-se. Els negocis que volen perdurar en el temps precisen d'una constant reubicació en el seu sector.

Recordo fa uns dies que el Torrecilla en els matins del Basté recordava  que fins i tot una simple cafeteria ja no n'hi havia suficient en tan sols servir cafès. Atreure la clientela passava per reinventar-se introduint a l'establiment noves demandes i "necessitats" com connexions a Internet sense fils o com una prestigiosa cadena internacional afegint als seus special coffee un entorn amb sofàs, revistes i diaris que fan de l'establiment l'entorn perfecte per donar un sobre-cost al cafetó.

Qualsevol negoci per petit e insignificant que sembli, cal constantment evolucionar-lo el que se'n diu avui innovar i es que les "necessitats" varien de tal manera que pensar que el nostre producte perdurar en el temps tal i com el varem pensar en el seu inici es un veritable error que et condueix directament al fracàs.

Qualsevol sector relacionat amb la industria i el consum del kW'/h centra els seus productes en la eficiència energètica, el transport en trobar noves fonts d'energia per impulsar els vehicles i les marques del casual wear trobar un lloc al sector del consum que els consolidi com a marca de prestigi allí on els toqui: adolescència, tribus urbanes, moda, internacionalitat...

Fa 25 uns anys la marca Barcelonina Munich, per mi era purament esport. Ara be no qualsevol marca d'esport en el seu moment ja era un referent a les hores en esports com el futbol sala, handbol, squash, quelcom en botes de futbol o fins i tot l'atletisme d'èlit. En aquells moments Munich ja  era ben posicionada com un calçat especialitzat en el seu sector. Després d'uns anys indefinits i quasi imperceptibles inicien una nova etapa de reubicació, transformant la seva percepció inicial de negoci i trobant un nou públic de consum que els posiciona dins la demanda de roba de moda i obtenint quelcom més que una imatge. Producte que es mou entre marca identitària i modernitat d'una Barcelona i societat catalana cosmopolita oberta al mon.

Marques que donen prestigi a la ciutat i la seva gent per que així és com es viuen els negocis i la vida en aquest petit país mediterrani que encara que alguns els costi entendre ens diferencia vers altres formes de fer i voler-se fer veure. Ni millor, ni pitjor només... Catalunya is different!





dilluns, 20 de juny de 2011

i de la mirada s'escapa, un t'estimo.

Dos avis amb una infermera esperen. "¡La próxima vez que venga su hijo!". La dona no entén per que li han de fer proves al seu home. "Por que si no le hacen estas pruebas no sabrá por que tiene estos vacíos de memoria", diu la infermera.

La dona mou el cap en afirmació per complaure. Poder si que s'adona que passa... des de ja fa un temps. L'home segueix amb mirada absent. La dona poder no vol saber la veritat, no vol veure el futur, recorda el passat, s'adona del que els dona el present.

La Núria i jo ens mirem.

La mitjana de vida augmenta a mesura que la medicina ens ofereix millor qualitat de vida a les diferents etapes evolutives, però encara no ha trobat aquell punt on poder no cal seguir avançant.

No tenim mitjans per les persones indefenses i encara menys per aquelles que no saben fins i tot on son quan es desperten o qui és aquella persona que els acompanyat tants anys.

Les malalties neurals involucrades en la pèrdua de memòria, sobretot anterograda però de mica en mica també la retrograda ens treu la capacitat racional, però la mirada dels malalts continua conservant una espurna d'enyorança vers allò que era i allò que veu, en moments de lucidesa, s'ha tornat. Mentre la parella remou en el passat per trobar aquells moments feliços i els altres no tant que a la fi els han portat junts fins al final dels seus dies.

En un moment que cal retallar encara més els recursos de la societat del benestar, no deixem lloc per les persones que no tenen altre opció més que fondres de mica en mica en la nostàlgia del passat, ara que encara tenen un bri de memòria episòdica fins i tot immersos en la malaltia, per un instant.

Ella el neteja, afaita, vesteix, mentre pensa en que s'ha convertit aquell guerrer immortal, orgullós, viril e invencible. Ell la mira amb tristesa, mentre li diu ara que ho recorda "gràcies per tot..." i de la mirada s'escapa, un t'estimo.

dimecres, 27 d’abril de 2011

Mercat lliure de l'energia elèctrica...agafat que fa por!


Aclarim en aquest punt per si algú ho desconeix que és una comercialitzadora i que és una distribuïdora. La distribuïdora és l’empresa encarregada de fer arribar l’energia elèctrica fins a casa nostra és qui genera l’energia i aprofitant les xarxa elèctrica distribueix l’energia, per exemple a Catalunya hi ha varies distribuïdores però la principal a nivell estatal i a Catalunya és Red eléctrica, o un altre distribuïdora que a Catalunya no te xarxes elèctriques per que no genera seria IBERDROLA per exemple i la comercialitzadora és l’empresa que ens ven l’energia el símil en telefonia seria Telefònica Espanyola seria la propietària de les línies que porten el telèfon fins a casa i Ono, Movistar (telefònica), Jazztel etc les comercialitzadores. Red eléctrica en alta tensió venen la corrent a les comercialitzadores i aquestes ofereixen diferents tarifes als usuaris finals, nosaltres. Ara be si la distribuïdora també te comercialitzadora, tot i que teòricament està regulat fins i tot per la comunitat europea, oi que fa mal pensar si realment tot això algú no ho controla? No fa mal pensar?... doncs segueixo.

Ara arriba la segona gran sorpresa. ENDESA la principal distribuïdora elèctrica d’Espanya i única de Catalunya (pràcticament) esta canviant tots els comptadors, en un primer inici d’us domèstic és a dir model monofàsic o trifàsic directa, el que és coneixen crec com tipus 4 i 5. Aquests comptadors s’estan substituint per que en un futur, gracies a una tecnologia que és diu PLC, hi haurà la possibilitat de fer la mesura del comptador (el que ara fa un Sr de tant en tant casa per casa) a traves de la xarxa elèctrica (disminució de costos, acabar amb les lectures estimades, ràpida i real recollida de dades...) i també és podar oferir serveis al instant com per exemple un increment de potencia o el tall del subministra, qui per exemple no pagui, a través de la mateixa xarxa elèctrica a l’instant i sense desplaçaments, és el que es coneix en termes tècnics telemesura i telegestió. Be doncs tots aquests comptadors que s’han de canviar es troben aproximadament, si la meva informació no és errònia al voltant de 17 milions de comptadors.

A Catalunya hi ha empreses que fabriquen aquests comptadors amb aquesta tecnologia des de fa més de cinc anys. Empreses capdavanteres en tecnologia i recerca, empreses que donen directa o indirectament feina a més de 800 persones, propietat totalment catalana, empreses que se les veuen i desitgen per lluitar contra el low-cost asiàtic i que gràcies a molt esforç i nova reinversió en I+D son tecnològicament tant competitives com qualsevol empresa de l’estranger, com per exemple, Circutor de Viladecavalls, es a dir tenim A CASA NOSTRA tecnologia, producte i solució a la demanda del mercat actual.

Be doncs, els Srs de ENDESA decideixen comprar aquests comptadors a un sol fabricant amb un protocol de comunicacions propi d’aquest fabricant TANCAT (sense opció a altres solucions sinònimes) o dit d’altre manera no deixa posar cap altre comptador que sigui de cap altre fabricant amb cap altre protocol que no sigui el d’aquest fabricant. En voleu més?. Aquest fabricant és ITÀLIA!.

Conclusió per si no m’explica’t be. Si tenim un sol fabricant amb un protocol propi i no deixa posar cap altre comptador amb un protocol obert per tots els comptadors el que esta fent es blindar el mercat dels comptadors. Qui vulgui comprar a un comptador… a quin preu el comprarà si només n’hi ha un al mercat?

En un moment de crisis com l’actual, com pot ser que s’aposti per una empresa estrangera i es barri l’oportunitat a les empreses catalanes o espanyoles?. I més encara, com pot ser que ningú digui res o ho denunciï?. No sembla increïble?. Des d’estaments polítics, fins estaments oficials (Indústria, comitè nacional de energia, etc) tots fan la vista grossa a un mercat lliberitzat que un cop més ens demostra que és una farsa.

En quan el preu i les possibles alternatives vers les comercialitzadores hem de pensar que un cop estigui el mercat preparat amb aquest nous comptadors poder podran oferir més serveis i fins i tot més diversitats de preus, però vist el panorama, moltes coses han de canviar aquest monopoli encobert.

Si les xarxes de distribució tenen propietat, difícilment tindrem un mercat autènticament lliberitzat, mentre tinguem uns politics que no “protegeixen” obligant si cal a les distribuïdores els fabricants nacionals, difícilment sortirem de la crisi.

Poder si que arribarà un moment que de tant caure, no ens aixecarem.

Algú ho havia de dir…

dilluns, 25 d’abril de 2011

Amsterdam: la ciutat dels canals i la bicicleta.

Amsterdam. A falta de visitar alguns museus, les nostres visites antropològiques tenen com objectiu principal la ciutat, la gent, com viuen, com son, com vesteixen, com es comporten, com transiten, que mengen, que ofereixen als turistes. A que dit així sembla molt diferent que descriure-ho com senzillament passejar ?. Per aquest motiu i per falta de temps en les nostres visites “llamp” no contemplem o prioritzem la visita a museus, deixant a l’aire la possibilitat en un futur de tornar aterrar aquestes ciutats, cada una d’elles entranyables i úniques, incomparables però al mateix temps sempre amb més o menys encert caure en la categorització de més preferibles unes sobre les altres… segur que te molt a veure amb la ciutat, el tracte en general rebut, les facilitats per trobar atractius, per com està tot ordenat, senyalitzat, disposat.

Tornar a ciutats on has estat, t’ofereix la percepció que tu ja formes part d’allò i et sents un més.

Absents de Van Gogh i altres entre ells d’Anne Frank (http://www.annefrank.org/es/), una horeta de cua no la treu ningú per poder entrar, Amsterdam és d’aquelles ciutats que et dona la possibilitat de viure-la al 100% el carrer. Els seus ciutadans a falta d’espai aprofiten qualsevol excusa per llançar-hi. Quin temps que hem trobat!. Sol i una temperatura d’estiu en ple més d’abril. Fins i tot els d’allà “flipaven”.

Les típiques cases on predomina la verticalitat per falta d’espai, també és veu reflectit en els seus interiors. Escales molt pronunciades amb esgraons molt estrets. Com les cases de Mura!

Ascensors no aptes per talles grans. Cases de diferents colors que donen alegria a la vista sense arribar al “cutrísme”. Poques façanes fetes “caldo”, ah! i fantàstic observar l’angle de la façana respecta el terra. Les façanes no tendeixin a 90°. Estant lleugerament inclinades. Segons expliquen les guies això és per facilitar a traves d’unes politges molt comunes a les façanes, l’accés dels mobles, doncs com ja he dit les escales, son pel que son es a dir per persones aficionades a l’art de l’escalada i no estan precisament dissenyades per pujar grans “trastos”.

Amsterdam és molt més que prostitució, drogues i coffe-shops. Sota el meu parer, aquests símbols no aporten gaire més aviat resten. Altre discussió que donaria per molt seria la “regulació” dels dos fets, però d’aquí a que sigui un reclam jo crec que empitjora la imatge d’una ciutat que a partir de les 10h de la nit en certs carrers del centre prioritzen els “passats de voltes” o els grupets típics de “cutre” acomiadada de solter. Comentari carca?. Si. Però fomentar l’ús de les drogues “tobes” més que fer patent una realitat és incitar a la gent immadura, que no vol dir tant sols adolescent, al consum habitual com si és tractes, per ser herba de prendre una camamilla o una menta infusió… i si, l’alcohol també és un perill sobretot al seu us habitual, descontrolat i tendint a l’alcoholisme, deixo aquesta reflexió per que és l’excusa habitual d’un “porrero” (consumidor habitual/diari/a tot hora) que és tant dolent les drogues com el mal ús de l’alcohol, completament d’acord. És allò que diuen una copeta del vi al dia no és el mateix que una ampolleta al igual que un “porret” el dia si que fa trontollar més d’una neurona i sovint no acaben sent un diari si no dos o tres o quatre...

Els canals és un dels principals atractius de la ciutat. Unes vies fluvials que acaben de guarnir aquests entranyables carrers i que recorden la sinònima Italiana exceptuant les males olors, doncs a Amsterdam sovint buiden una part important del cabal que allí s’estanca i la renoven per evitar la ferum de les aigües que no circulen, com poden ser les dels Rius.


Les bicicletes a Amsterdam a més a més de moltes altres coses sobretot son un fet racional i pràctic. El desnivell és quasi nul, la ciutat esta prou adaptada per aquest ús i la consciencia ciutadana és total, fins el punt de que aquest mitjà te tota la prioritat en qualsevol encreuament o canvi de sentit. Es curiós veure com els cotxes quan giren a la dreta es paren i s’asseguren dues vegades de que no ve cap ciclista pel carril bici (que es troba a la dreta) però fins i tot els autobusos i tramvies (trams) vigilen molt la invasió per falta de costum dels turistes que també fan d’aquest mitjà de transport un atractiu més d’una ciutat que ha estat molt hàbil en aprofitar tot allò que l’envolta i que forma part de la seva quotidianitat per vendre’s. Així doncs dit això totalment desaconsellable per anar visitar-la amb cotxe i/o taxi. Amb el transport públic, a peu i si no espanta l’aigua amb bicicleta més que suficient i molt gratificant per veure la ciutat i els entorns.

Diuen que en els canals d’Amsterdam una important part de la població hi viu. En vaixells o cases flotants es veritat que també si troba un dels símbols de la ciutat. En el passat poder una alternativa bohèmia-hippie, ara una oportunitat heredada o només en mans de privilegiats amb recursos economics.

El temps… un altre cop. Per ser pràctics varem visitar en un dia tres poblacions típiques d’aquesta zona d’Holanda. Des de l’estació central d’Amsterdam surten autobusos a diferents parts. Nosaltres varem triar el 110 que porta a la part nord-oest. Objectiu, Volendam. Fins l’any mil el mar del nord a través del seu riu principal Amstel  feia d’aquestes viles costeres, el seu mitjà de subsistència, la pesca. Sembla que a partir de l’any 1000-1200 i degut al desnivell i les nombroses inundacions i problemes que això provocava per tot Holanda, la majoria de poblacions varen començar a tancar l’entrada directa del mar mitjançant dics. Molts d’aquests pobles pesquers varen reinventar a mesura que ja no podien viure de forma quotidiana de la pesca, la seva manera de sobreviure com és Volendam i Marken, i varen transformar els pobles en petits museus antropològics. Dues petites poblacions per passejar i trobar tots els records i “souvenirs” que vulguis. Menjar-te la típica arengada crua a l’estil calçot, és a dir l’agafes (te la serveixen neta i sense cap) i començant per la part del cap te la cruspeixes tota o si no ets tan atrevit te la donen tallada prèviament a trossets… ull viu és peix cru i com a molt acompanyat d’una mica de ceba crua i uns tallets de pepino agre-dolç. 


Un circuit típic es anar amb autobús fins a Volendam i allí agafar un bitllet només d’anada (single) de les embarcacions que hi ha al petit port (tipus “golondrinas” de Barcelona) fins Marken per tornar un cop visitada, amb l’autobús de nou a Amsterdam. Per optimitzar el bitllet de l’autobús fins i tot visitar altres poblacions del voltant es pot adquirir en el mateix conductor de l’autobús un bitllet que és diu Waterland tiquet que per 9€ (abril del 2011) es pot fer servir tantes vegades tot el dia com és vulgui per aquest sector d’Holanda. A tall d’anècdota, varem dinar a Volendam uns entrepans i petits recipients amb peix fregit (musclos, lluç, gambetes, calamars…) que venen a diferents establiments, tipus xurreries ambulants, que es pot trobar pel carrer principal. 

Com vaig llegir a un bloc, a mi tampoc em sembla que siguin viles d’ús quotidià vull dir que son habitatges tant perfectes, ordenats i nets que semblen més de cap de setmana o ús mercantil, no se si m’explico... no imagino a ningú vivint al poble espanyol de Barcelona?.

Un altre visita típica i que no ens varem perdre és la visita els molins Zaanse Schans. S'hi pot arribar amb diferents trens que surten de l’estació central d’Amsterdam. Només s’ha de tenir cura per que hi ha trens que no paren a totes les estacions. Allí si troba una bona mostra de diferents molins típics d’Holanda per diferents finalitats. Ara només es tracta d’un museu a l’aire lliure gratuït. Son molins que es varen portar de diferents llocs d’Holland expressament aquí per que es poguessin conservar i ensenyar, es a dir perpetuar.  

A l’entrada de la zona vas caminant i de sobte un pont et convida a entrar a una petita caseta-tenda d’un fabricant de formatges, el camí quasi sembla que t’obliga per que et porta cap allí. No estàs obligat a res però al final, txan, txan si no has comprat cap formatge ni altres productes et venen uns batuts mega ecològics que no n’hi de cap tipus i un assortiment de gelats que només trobes en tipus sandy de nata amb xocolata o nata i caramel… en fi una excusa per cruspir-te un “geladet”.


El dia que varem dedicar a Amsterdam, varem passar per la tarda pel barri Roig de passada... si, de passada, no era de nit que hi farem, però suficient per veure les “senyores que fumen” en els famosos aparadors amb un llumet vermell a sobre de l’article i que dona nom al barri. Res a dir, poder fins i tot mentre sigui controlat en tots els sentits una bona idea per evitar la prostitució descontrolada i en molts casos que donen peu a la practica obligada, sense reconeixement i drets laborals de cap mena. Vaig llegir que sembla hi ha noves expectatives especulatives per aquest barri, en fi poc a comentar, criticar o debatre sense més informació.

Com ja he comentat, els ciutadans d’Amsterdam no estan acostumats al bon temps i solet i quan aquest surt i la temperatura s’eleva una mica surten a gaudir del carrer i els parcs, molt nets i cuidats que hi ha per la ciutat. Nosaltres varem visitar Vondelpark i Oosterpark. Que guapos!. A Vondelpark i varem fer unes sessions de running matinal i posteriorment junt a Oosterpark una visita amb bicicleta i és que amb molta cura per que no estem acostumats al seu desordre, ordenat, fer un dia de ruta turística a sobre d’una bicicleta no tant sols et convida a viure la ciutat com ells la viuen si no fins i tot a fer del temps, una magnitud més controlable, vull dir que gaudeixes de la gratitud de moure’t en bicicleta i al mateix temps cobrir més espai en poc temps. Pots visitar la fira tipus “encants” on s’hi pot trobar de tot de segona o tercera o quarta mà des de monos de feina de la casa Ford que encara tenen petits restes de grassa fins a botes i roba militar de tota mena, vinils, penjadors, rellotges, en fi una autentica fira de ferralla i curiositats vintage. També es pot visitar un fantàstic mercat de la flors, places com la Dam o Waterlooplein (que per cert encara no se ben be quina es de les que varem visitar) i sobretot gaudir, si l’edat t’ho permet, de cervessetes a les moltes terrasses que pots trobar, sucs de fruita que al Xavi Bigordà el varen enamorar i la molta presencia de fruita a tot arreu.

Per menjar, cap problema. Restaurants de tota mena i menjar per tots els gustos, vegetarians, italians, argentins, Mcdonalds, Wok’s take away i una infinitat de possibilitats que dona per totes les butxaques, fins i tot d’altres més alternatives que no varem ni cercar, com segons sembla existeixen, restaurants okupes que ofereixen “jalamenta” per baix cost. No podem opinar.

Poder el bon temps va frenar-nos d’entrar en un dels molts coffe-shops on no tant sols hi pots trobar “porrets” si no altres encants que deixarem per aquesta futura i poder nova visita a la ciutat bohèmia dels colors.

Amsterdam va obrin les seves portes a noves maneres d’entendre la ciutat i cerca un equilibri entre la permissivitat i el tot s’hi val. Entre les rastres ecològiques i les rastres Llongueres, entre els okupes per dignitat i els okupes “de ara truco el papa que em falten peles”, entre una nova oportunitat i un com deia el PepeToni “supervivent”, entre un holandes i nou benvingut. Grans debats socials s’obren diàriament en aquesta ciutat on no fa tant era la meca del llibertinatge i ara creu que cal un entorn “més controlat”. Una de les moltes ciutats europees que obre les seves portes a tots aquells que tinguin quelcom oferir sense mirar colors, ni procedències, sense prejudicis, sense a priori diferencies... tots per viure amb certa llibertat, una llibertat que va ser la porta d’entrada i que ara cal establir nous punts de partida i nous punts d’arribada, molt a dir, poc a discutir, sense més dades...només concloure amb un M'ENCANTA AMSTERDAM!



dijous, 14 d’abril de 2011

els llums s'han apagat, han tret el pastís....

Bon dia a tothom.

"els llums s'han apagat, han tret el pastís, aplaudien els pares, els tiets, els amics (...) que demani un desig, que demani un desig..."*

Avui m'he despertat a quarts de 5 i he començat a pensar en coses de la vida... :)))) i al final he pensat ostres ja que no pots dormir d'alguna cosa ha de servir aquesta matinada, doncs entrenar no em ve degust, el llit ja fa molts minuts que hi soc, cony doncs mira deixo la junta :)))).

I aquí estic escoltant els fantàstics Manel.

No se, fa quatre, cinc anys, per que el temps passa volant i no tinc ganes de comptar, que vaig decidir agafar la continuïtat de la junta de la secció de triatló del CN Terrassa. En aquells moments per mi va ser un repte que amb les noves incorporacions posteriors es va tornar un font d'enriquiment brutal.

Actualment tenim una secció que professionalment fins i tot, sota el meu parer gràcies a la junta i tots aquells membres de la secció que col.laboren cada un com pot, la fan quasi perfecta. Molts clubs on els seus treballadors si guanyen la vida ja voldrien tenir un eficiència i eficàcia com la que tenim en aquesta secció gràcies a la iniciativa, il.lussió i ganes de totes les persones implicades.

Per mi aquesta secció és i ha estat tant important, que quan obro l'ordinador el primer que faig es mirar si tinc algun correu de la secció... per cert no gaire difícil que no sigui així.

Doncs res mes que seguiré com qualsevol de vosaltres vinculat a la secció com un membre més i evidentment seguiré aportant els meus granets de sorra (butlletí, patrocinado i el que calgui i sigui possible...) per que si no fos així, gràcies a l'aportació de cada membre que te ganes de fer quelcom més que ser aquí, aquesta secció no existiria.

Respecta a la junta actual i sobretot a l'Isma només puc tenir paraules d'agraiment i admiració. He aprés moltíssim veient altres formes de fer, pensar, compartir, ha estat una gran font de coneixament, compartint quelcom. La gran sort de compartir experiències en esdeveniments com la de pertanya aquesta junta, es que a qui ningú te que demostrar res i tothom dona el que te sense res a canvi, senzillament per que vol i es en aquesta situació que surt la veritable essència del ésser humà.... donar-ho tot a canvi de res.

Una abraçada molt forta a tots.... i seguim compartint.

*Tema dels Manel "Aniversari"

dissabte, 26 de març de 2011

4.-Quan tot acaba al Tanatori

Escolta Spotify  Zaz – Je Veux

El Marc pujava els esgraons de dos en dos, fins la segona planta. Una porta abatible donava la benvinguda a una sala plena de taules amb algun criteri estrany agrupades de quatre en quatre però també entre elles semi aïllades per separadors que pretenien esmorteir les conversacions telefòniques de les diferents persones que allí treballaven en diferents torns les 24 hores del dia.. Histories interminables plenes de desgracies i mentides de víctimes i detinguts que algun que altre agent tenia que escoltar com si realment li interessés.

            -Bon dia Meritxell.- Deia el Marc, llançant un somriure mentre li feia una picada d’ullet, parava el reproductor i deixava la gorra suada sobre taula.

            -Tens deu minuts – li diu la Meritxell des de la taula contigua- el Mendez ens espera a la sala número cinc, li treuen el cas al grup del Jordi i sembla que tu seràs el nou coordinador.

            -D’acord vaig al vestuari a dutxar-me, en 8 minuts soc allí.

          -Aiiiiiiiii quin cul que tens Maaarc. Diu la companya mentre ensenya les dents, com si volgués mossegar quelcom…

La sala número cinc, era la més gran de tota la planta. Tenia cabuda per unes 20 persones. Avui hi havia quasi tots els agents del departament d’homicidis, que en aquella comissària eren uns 12, més els agents de carrer que havien estat avisats per donar cobertura en el cas, en fi, estava sobre carregada amb unes 30 persones i això també tenia impacte a l’ambient. Ferum.

            -Buenos días, a tothom diu un home amb bigoti, calb, mentre entrava amb una carpeta sota el braç i amb mirada ràpida prenia nota de la presencia de tots els assistents – I el Marc?.

            -Ara be senyor. Respon la Meritxell, mentre s’obre la porta i apareix el Marc.

 El cap de la comissaria, en Mendez, provenia de la Guàrdia Civil. Era un “recuperat” quan el cos de la benemèrita va fer el traspàs a la policia autonòmica. Diuen alguns que Mendez era un "enxofat" per que tenia família important dins el ministeri de l’interior, però la seva experiència en casos de delictes majors li havia donat credibilitat amb poc temps dins la comissaria de Sancho d’Àvila, era el que li diuen exemple, poder fins i tot reforçat, la credibilitat, per la mala llet que poder el càrrec recaria.
            
            -Com ja deuen saber aquest matí han trobat un altre noia morta. Es deia Sílvia Massa, era de Prades, portava tres anys residint a Barcelona, estava estudiant veterinària a la UAB. Vivía con una amiga en un piso compartido de alquiler. Els caps de setmana feia de cambrera per les nits en un bar del Born i anava a veure la família un cap de setmana de tant en tant.  
       
             Silenci. Tothom sabia que allò estava a punt de petar.
          
          -¡Me cago en mi puta madre!- crida mentre llença la carpeta sobre la taula- llevamos cuatro chicas muertas y ustedes no tienen ni puta idea de que coño está pasando. - Centra la vista en un dels agents de la primera fila.
   
       -Sr. Jordi Cabasas, ¿me puede decir a parte de gilipolleces, donde estamos en esta jodida investigación?.
      
             - jo…- comença a dir sense opció acabar.

         -No me explique historias inspector Jordi. - el Mendez aixeca la vista, baixa la veu i mira el resta d’assistents- tenemos al alcalde presionando, las familias de las cuatro chicas asesinadas quieren  respuestas, quieren saber por que les ha pasado esto. Llaman a las emisoras de radio y periódicos diciendo que no avanzamos y encima una de las chicas, es hija de una importante familia de Barcelona relacionada entre otros negocios con el mundo de la comunicación, propietarios de varios periódicos y una emisora de radio… y hoy han publicado en primera página el cuarto asesinato, casi antes de que lo supiéramos nosotros.-Agafa un diari de sobre la taula i li apropa a la Meritxell.
       
          -Lea Meritxell.- Mentre es gira d’esquena a tothom, es posa les mans a la butxaca i comença a mirar el sostre com si cerques quelcom espai per fugir.

        -UN ALTRE NOIA ASSESINADA A BARCELONA MENTRE L’ALCALDE ES DE VACANCES I ELS MOSSOS SEGUEIXEN PERDUTS.
     
         - Marc Ferreres, passa a dirigir el cas - diu en Mendez mentre busca la mirada de l’inspector i engega el projector.- Apague la luz Sotillos.
            
         Un agent al costat de la porta prem el interruptor. 

        A la pantalla penjada de la paret, un cos nu i jove. Sembla que dormi si no fos per una llarga cicatriu que comença al pit i acaba al melic que demostra que ha passat per les mans del Pere, encarregat de trobar allò que a simple vista no es veu. L’autòpsia.
      
      -Aquesta és la primera noia, 23 anys, nascuda a Barcelona. Treballava a una empresa de Disseny gràfic i els caps de setmana de ballarina a una discoteca de Sitges.- Prem el comandament a distancia, mentre apareix un altre cos nu amb un to cafè amb llet suau de cafè.- Laura Besora, nascuda a Cuba, 25 anys. Vivia amb una amiga també Cubana. Estudiava a Bellaterra Periodisme, va arribar fa dos anys.- Es posa la mà a la butxaca i treu quelcom.

        -La tercera Pilar Godona, 22 anys. Filla de la família Godona propietaris del Grup Godona, dos diaris i una emissora de ràdio de molt prestigi. Diuen que estudiava, encara que es veu que era més coneguda pels seus numerets ens els bars més coneguts de Barcelona, en fi, que mamava que era un cotento.- davant la sorpresa de tothom encén un cigarret.
        
      -I finalment la quarta que aparegut aquesta matinada, Sílvia Massa, 27 anys, de Prades, també vivia a Barcelona de lloguer, estudiant. Es varen relacionar els casos per que totes elles es varen trobar a l’altar de diferents esglésies de Barcelona. Netes, sense cap empremta, ni rastre del seu assassí, vestides tant sols amb una túnica blanca. Cinc ferides una a cada mà, a cada peu i una al centre del cor. Havien perdut o extret una part molt important de la seva sang.- S’apropa a l’interruptor i obre el llum.
   
        - Se.. senyor- diu un agent, tartamudejant- segons la llei…
     
       - ¿Que pasa Ramón?- li diu en Mendez en to amenaçador- ¿Qué no se puede fumar?, por los cojones me paso yo la ley de no fumar, ¿se piensa que por que es del enlace sindical me va a decir que puedo hacer o no?. A la mierda rojo toca huevos, ya se puede largar, queda fuera del caso y el resto, venga a moverse todos a trabajar, el inspector Marc les dirigirá a partir de mañana.- Mira fixament al Marc- Marc i Meritxell quedeu-vos un moment.
  
       Mentre el resta d’agents sortien de l’habitació, el Marc i la Meritxell es llencen una mirada. El inspector apaga el cigarret sobre la rapissa de la finestra, el llença al cubell de la paperera, mentre estossega. Una tos gruixuda, profunda, que informe dels centenars de cigarrets que en format fum han deixat senyal als seus pulmons.
         
       -Marc. Es el primer caso que va a liderar. ¿Le tiemblan las piernas?¿Va poder tirar a delante el caso o busco otro inspector?.

       En Marc, es tira enrere el serrell ros, aixeca la mirada mentre respira profund. Vol aquell cas, vol d’una vegada portar un cas de veritat, és capaç de fer-ho, de liderar un grup, de coordinar, pensar, anticipar-se, posar-se en el lloc de l’assassí per saber quin serà el següent pas, és una oportunitat que no pot  perdre, però ara cal que assumeixi de veritat si serà capaç o no. Sent com el cor li batega, en Mendez no el mira però espera una resposta, es com firmà un contracte de compromís i ell sap que si no se’n surt serà la darrera oportunitat per ser quelcom, sentir-se quelcom. Pot seguir formant part d’un ofici estable com és el de funcionari sense complicar-se la vida i amb feina assegurada fins que li arribi la seva oportunitat de retirar-se amb sobrepès, calb, sense haver aprofitat la vida de sentir-se útil o fer quelcom que l’ompli.
     
        -Vull aquest cas i ser que puc resoldre’l, senyor.

     -Marc, me quedan cinco años para retirarme, pero no llegaré a ello. La semana que viene empiezo tratamiento de quimioterapia.- la seva veu no  tremola, no aixeca el cap, continua mirant a l’horitzó a través de la finestra.- manda cojones que al final tengamos que acabar todos aquí al lado. – Amb un cop de cap senyala al tanatori del costat.
     
        En Marc torna a mirar la Meritxell, mentre aquesta li respon amb un moviment de seies.

        -De moment no assignaran cap cap aquesta comissaria.- el Mendez continua- la retallada que ha marcat el govern central a les autonomies, fa que de moment tot es dirigeixi des de Mollet. La setmana que ve el intendent Josep Cañiz us informarà. S’assignarà a tots els casos un persona de contacte a Mollet del qual els respectius inspectors l’hauran d’anar informant. Tots els casos menys de moment… aquest cas - aixeca la vista i mira fixament el Marc- aquest cas només estarà supervisat mentre pugui per mi personalment, inspector Marc. No ha de informar a ningú més, excepte el seu equip i només a mi. Si el meu tractament empitjora ja veurem que passarà. Aquest cas te màxima prioritat i màxima cautela a l’hora de xerrar més del compte. Pot comptar en el seu equip principal de treball amb la Meritxell, el Jordi i el Sotillos.
       
       - Senyor... el Jordi Cabasas?. Pregunta el Marc.

       -No hi ha cap altre Jordi a la comissaria. Hi veu un problema?.

      - Excepte que era l’inspector que abans portava el cas, jo no hi veig cap altre problema. Per mi més vàlid, si ell no es sent molest.
  
      -Si es sent molest i no compleix amb la seva feina, vostè te tota la responsabilitat de fotre’l al carrer a posar multes. Marc, vostè serà la màxima responsabilitat en aquest cas i les persones que li he dit. Ens trobarem cara a cara un cop per setmana. Encara no se si ha casa o a l’hospital, el resta de comunicacions el portarem a través de l’Skype i un número de mòbil que trobarà en aquesta carpeta, on també trobarà tot el material recollit fins ara -li apropa una carpeta blava - la Meritxell te una carpeta com aquesta, des d’aquest matí, però no hi ha tota la informació. Vostè és l’únic que te tota la informació del cas. Aquí trobarà els informes que el Jordi Cabasas ha anat confeccionant fins ara, els informes de les autòpsies, declaracions… tot això ho te en format digital dins una memòria USB que també trobarà dins de la carpeta. No hi ha cap altre informació enlloc més, ni en el servidor d’aquesta comissaria, excepte aquí dins i llògicament una còpia de seguretat a la central de Mollet que només hi te accés tres persones.
    
        -Per que tanta seguretat i secrets senyor?. Pregunta el Marc mentre arronsa el front.
             
       -A part de la família Godona implicada, n’escapa’t informació teòricament confidencial de la investigació i encara no sabem com ha estat. El pitjor de tot es que l’assassí, sembla que vagi sempre per davant fins i tot en algun moment que semblava podíem tenir clar on es trobava.
            
      -Però no ha dit que no teníem pràcticament res?, hi ha més informació... El Marc preveu que el cas encara amaga alguna sorpresa que el Mendez vol que per si sol acabi de descubrir en aquella carpeta que li acabava de donar. Li sorprenia que aquell cas amoines el Mendez. No era d’aquells que li amoines gaire la força o amaneces que podessin exercir algú per molt important que fos, més que res per que tant se li enfotia una jubilación anticipada.
   
     -Marc. No me preocupan las familias implicadas en el caso y ni mucho menos que alguien me presione, pero me jode si hay alguien dentro del cuerpo que hace cosas raras con la información de una investigación y siento cierto respeto por estas chicas, menos la pija. Hoy en día los jóvenes no valoran nada y la sociedad “de todo lo tengo a mano sin esfuerzo” me jode. Supongo que cuando uno huele la muerte se vuelve marica. En fin, que tenemos trabajo. Mañana a las siete de la mañana reunión con todos los miembros de tu equipo. Espero que te hayas leído el informe y podamos iniciar la investigación. Me marcho tengo que arreglar unos papeles personales. Meritxell envía la carpeta con los casos que tenía pendientes al Intendent Josep Cañiz de Mollet a través del mensajero interno, Nos vemos mañana.
  
       Els tres sortíen de la sala, mentre el Marc l’últim en surtir apagava la llum.
            
      -Ens  veiem aquesta nit?. Li diu la Meritxell, sense mirar el Marc, mentre agafa un paquet de sobre la taula i la bossa.
          
       -M’agradaria però haig de llegir els informes, m’ho emporto a casa.
   
     -T’acosto?. Ja tenia el paquet dels informes del Mendez preparat. Només l’haig de deixar al sac del missatger.- Li diu la Meritxell, mentre mira el Marc.
           
      -Mola Meritxell... però aniré caminant si em portes a casa, segur que m’embadoques i acabem el llit i camí de casa pensaré amb tot això que em ve a sobre.
        
      -Que et faràs cacones ara que tens el que tant buscaves?. Diu la Meritxell mentre els dos van cap a  la porta de sortida.
      
       -No. Pensava en el Mendez… avui hi som i demà, qui sap.
            
      -Si que es fort. M’he quedat glaçada. Mira que és fort el cabró amb quina serenor ho ha deixat caure.      Però aquestes coses... 

     A les comissaries per les nits queden moltes menys persones. Per les nits el nombre d’agents és molt inferior. Els imprescindibles per atendre qualsevol urgència, que no son poques.


     Les noves accions d’eficiència energètica ordenades des de interior, havien posat en funcionament un sistema automàtic que a partir de les 7 de la tarda només quedaven engegats 2 de cada 7 fluorescents i la sala donava una sensació de soledat i tranquil·litat que sovint només es troba a la nit. Una nit que tancava novament tot un seguit de petites i personals histories. La del Marc, la Meritxell, el Mendez, la Pilar, la Sílvia... be poder aquestes darreres ja se’ls havia tancat feia dies o poder no?.