dimarts, 2 d’agost de 2011

Marató de l'Aneto

Jo anar cercant informació. És tècnica? trams aeris?... res va agafant desnivell de mica en mica. Un vasc a un foro "eso no es una maratón de montaña, eso es "mari...da". I jo penso vaaaaa un parell de pinedes, dos bolets i tira milles. Que soc IRONMAN!

La mare que ho va parir... ja us avanço que fa uns dies no anava de ventre. Només llevar-me ja no menjo com sovint ho faig (poca gana i marranejo), abans de començar el Jordi Vilajosana és fot un petit entrepà i a mi no m'entrava res així que vaig menjar uns orellots i una mica de barreta...nervis? no se una cosa rara, entre nerviós i pensant, va em sembla que no em poso ni les trabuco i la faig amb xancletes.

Sortida prou bona fins quilòmetre 7, entre el 1 i el 6 el Fortu em diu crec que anem massa ràpids, doncs no m'ho diguis dues vegades frenem el ritme. Arribem el control 1... i qui em trobo de cara?. Malparit que soc aquí per la teva culpa, cabr... una mica de cagalera per que no és veritat que sigués allí per l'amic Hurtado, l'Hurtado i una cleca animant. 50 metres més enllà la meva Nu, la Mònica, la Roser i el Xavi Bigordà, fins aquí tot collonut. Amb aquest ritme entre 6 i 7 hores la fem, diu el Fortu. De cop una pujadeta per passar la pared d'una llac artificial, que dius collons, no està malament, seguim trotant i alguna pujada, trotar, caminar, rodar... de cop dues corbes d'una carretera que porta a Banyos era el segon control i allò que dius hi ha quelcom que no rutlla, vaig bevent i menjo una mica però dius l'estomac no es normal que ja no rutlli al quilòmetre 7. Després de Baños una tartera guarra de pebrots, pissarra i pedra solta i començo a pensar "que collons foto aquí?. Molt be Xavi ets un motivador de collons on es aquella teoria de fites a curt termini?. Vaja merda de futur psicòleg :))))... això en el 8 o 9, us ho imagineu?. Quelcom no anava be...

Passem aquest tram un parell de quilòmetres interminables de pla i baixada i quan comencem la baixada cap a l'Hospital, penso 5 quilòmetres de pujada fins el port de la Picada i 21 de tornada, passo de que se'm faci fosc, si en el 11 ja no em trobo be, les passaré més que putes per fer els 26 restants i sincerament, sol no m'hi veig... el Fortu em diu, Xavi veig que no tires gaire be, crec que baixo i t'avanço i t'espero abans del pujar el port així estiro les cames. Cap problema Fortu allí abaix si trobo la família plego, "N'estic fins els pebrots". No fotis", diu el Fortu... tira, tira.

Baixo prou be arribo el control i no veig la família, merda, menjo un gel mentre omplu la camel i penso, ostia puta quina merda de puta marató sol com un mussol, sem farà de nit, tinc la panxa remoguda, maleït el dia que vaig apuntar-me, seré capullo, qui collons em mana d'apuntar-me això si ja se que és i el que s'ha de patir...i de sobte a uns 50 metres i després d'un humiliant grup d'animadores improvisades i desconegudes que cridaven "venga, sigue campeón que vas muy bien", les saludo i penso, menys mal la family, s'acabat el patiment. Un aigua en gas al Bar, sensacions de vomitar al servei, mal de panxa però penso, collons menys mal que ja he parat. Ens varem assentar i varem veure passar uns quants allí no se per què em vaig recordar del Jordi Elias, no em digueu per què... Més tard vàrem veure la resta de companyes dels Jordi Pardina, lAlbert Rodenas i el Xavi Aznal, vàrem parlar amb la Núria del Hurti i l'Hurti i varem veure arribar el Rodenas amb cara de Piolin i per dintre cagant-se en tot!

Al dia següent varem veure la Tabita, acabada d'arribar. Tot i que no l'he vist mai eufòrica (crec que controla bastant les emocions) si que se li notava una llum especial, d'aquells que pensen quan acaben quelcom semblant... pels meus collons! i una cosa que se'm va quedar.... "anava molt tocada però vaig pensar això ho haig d'acabar com sigui no hi ha opció a la retirada, així no hauré de tornar-hi". Ara que queda lluny, penso, be poder hi hauré de tornar-hi...

Conclusió: M'he acostumat a sentir tantes mega distancies que vaig caure a l'error d'apuntar-me sense la suficient motivació. No se si hagués continuat acompanyat, ni fins i tot si hagués seguit si no m'hagués trobat a la família, si poder més endavant el cos hagués reaccionat... crec que a partir d'ara d'ara faci el que faci per llarg o curt que sigui intentaré meditar-ho de debò.... o no, per que de vegades si medites molt les coses no s'acaben fent i poder si que cal una mica de insconciencia, però em respecta que és el que em va faltar per la Marató de l'Aneto. Deixo enrrera un fantàstic cap de setmana a Benasque amb la meva Nu, la Monica, el Xavi, el Fortu i l'amic del Fortu Xavi, la Roser i el Jordi Vilajosana. Quina bèstia el Jordi, quin coco, quin físic, es l´home sense patiment... que gran!. El Fortu... el veus sempre rient i amb aquell optimisme que si no veus del que parlo dius... aquesta marató deu ser com el Montrodó de Matadepera no gaire més... Fortu l'home muntanya. Avui en el meu capçal del llit tinc la foto de tots aquells amb els que he compartit el finde i levitant el Fortu i el Jordi.... ah per suposat aquesta carrera m'ha servit per un altre cosa molt important i és l'excusa per dos fantàstics entrenaments a Núria i la Mola amb el Jordi i el Xavi Bigordà i una fantàstica matinal amb l'amic Ivan Olivares i això si queda per sempre.

Salut i festa!

3 comentaris:

  1. Una pena que no la pudieras acabar Xavi, estaba escrito que no era el día y San Mamés (solo creo en él por lo demás soy bastante ateo)te envió unas cuantas señales para que pararas a tomar el agua con gas, que el país está muy mal y hay que hacer gasto. Que gran razón tienes sobre el taranná del Fortu, que gran persona y cuanto optimismo irradia, si todo el mundo fuera como él el mundo sería mejor, eso sí se venderían menos aguas con gas.
    Nota: el Aneto no lo quitan de ahí, tendrás otras oportunidades si quieres volver a intentarlo.
    Un abrazo.Paco

    ResponElimina
  2. gràcies Paco... a más a más, ante todo tomo el abrazo ;)

    ResponElimina
  3. Feia temps que no reia tant llegint una crònica d'una competició. Son aquests feelings que sents quan estàs en acció, que et fan patir com un cabró, però des de fora... i els has transcrit perfectament.
    Ets un crack! Ara només queda tornar-hi.

    ResponElimina