dimarts, 16 de novembre de 2010

(avui 40…)

“Aquest hivern correré una altra marató en algun lloc del món.I l’estiu que ve participaré en una altre triatló. D’aquesta manera les estacions arriben i se’n van, i els anys passen de pressa. Jo faré un any més i deuré acabar una altre novel.la. Agafaré les tasques que se’m presentin i les aniré fent tan bé com sàpiga, una después de l’altra. Em concentraré en cada gambada, però alhora també intentaré pensar a més llarg termini, mirar el paisatge fin son m’arribi la vista. Al capdavall, sóc un corredor de llarga distància.

Els temps, les classificacions, el mue aspecto, el que digui la gent… tot plegat és secundari. Per a un corredor com jo, el més important és creuar la línia d’arribada, pel teu propi peu. Donar tot el que tens, aguantar el que hagis d’aguantar i saber que pots estar satisfet. Aprendre les lliçons concretes que t’ensenya cada error i cada èxit. (Encara que no siguin gaire importants, les lliçons sempre han de ser concretes.) I, amb el temps, a còpia d’acumular curses, arribar a un lloc que sembli que et pugui satisfer. (Si, és més aviat això)”

De què parlo quan parlo de córrer
Haruki Murakami
Ed. Empúries

diumenge, 14 de novembre de 2010

El pati de les cireres.

El Pep el vàrem conèixer fent ioga a Terrassa. Una època especial on gràcies el Cristobal ens vam introduir en aquest món. 

Tot i que hem continuat vinculats, ja mai més ha sigut el mateix... 
En fi, com recordava, al cap d'uns anys vàrem coincidir amb el Pep i la Francesca, mare i fill. Hi ha gent que desperten un bon rotllo tot just tens dues paraules i aquests dos personatges son d'aquest grup de gent. 

La Francesca acarona les paraules, es fa difícil detectar una paraula que sense voler molesti, suposo que per aquest motiu també ha vinculat la seva professió al mon de la docència, vull dir que hi ha persones que han nascut per comunicar d'una forma especial... com el Pep.

El Pep és professor de música, és músic en tots els sentits, de professió, plaer, passió i estudis.... per això va estudiar la carrera universitària que no podia ser altre que aquella que més l'apropava a la seva manera de sentir la vida i que millor podia transmetre els altres...

Extret de myspace
M'explicava de vegades mentre ens canviàvem, abans d'entrar a la sala de ioga, com prosperava al final de la seva carrera i de vegades ens comentava toco aquí o toco allà... però sempre per un nap o una col, mai l'havíem anat a veure.

En Pep forma part del grup el pati de les cireres. Fen un google es troba de tot. Tenen compte myspace, facebook, youtube i pàgina web, be la pàgina en realitat és un enllaç a facebook i youtube. Es precisament per algun d'aquests canals virtuals que la Núria els anat fent un seguiment fins que no fa gaire em va dir que el divendres 12 de desembre, tocaven a l'auditori de Terrassa.

Casi torno a trobar un altre excusa per no anar-hi. Sort que la Núria, m'ho va recordar i el divendres cap a l'auditori.

Genial!. Quina bona manera de retrobar la música tradicional catalana. 

Això que pot sonar a frikisme, es torna un plaer per l'oïda quan veus tocar aquesta colla.

Em va agradar molt la veu de la Carol Ortiz, qui per un instant et transporta i recorda els fados portuguesos amb una posta en escena embriagadorament tendre.

En el concert del divendres no hi va haver temps per l'avorriment i podies assaborir qualsevol dels membres que composa la formació: el piano, la bateria, la percussió qui es va marcar un "tableao" súper guapo, el baix, la guitarra, el violí i la col.laboració d'en Roc Calvet que va acabar de fer tot plegat una trobada molt maca.

Ostres, segur que aquí sobre un camí i excusa per anar-los a veure allí on s'escaigui. Quina manera de gaudir de la música, se'ls reflectia a les cares i els gestos de complicitat, d'altre manera no es pot interpretar, doncs per una entrada de 3€, no s'ha de ser gaire economista per extreure que d'això, no en viuen i no per qualitat si no per que ben difícil deu ser tirar endavant amb música més comercial com per intentar sobreviure amb aquests tresors de la nostra cultura que el pati de les cireres els ha recuperat, els hi ha tret la pols i els  ha polit amb molta cura.

Una vetllada especial de debò.