dilluns, 31 de gener de 2011

2.Fets. A les grans ciutats aquestes coses ja passen.

No se per que vaig acabar exercint aquesta feina, encara que... poder si que ho ser. Quan vaig acabar enginyeria em vaig adonar que em passaria els dies darrera un ordinador fent projectes sense cap mena d’al·licient fins que la rutina laboral es convertís en un retallar i enganxar. Això ja ho tenen les empreses o ets un especialista en fer més meritori allò que fas que no el que saps o et quedes postergat per sempre en un lloc sense perspectives fins que et foten fora per que ja no interesses.

Si, així vaig decidir presentar-me a les oposicions per mosso d’esquadra en una d’aquestes convocatòries massificades i entrar dins el mon dels funcionaris. Treball fix, poca feina, viure i poc més... il·lús.

Ara soc inspector, després d’ascendir de caporal i sargent.

Suposo que va em la persona complicar-se la vida. Un dia et lleves i necessites més. És llavors quan vaig decidir entrar, després d’un parell d’oposicions internes al departament de investigació de casos que és compliquen. Desaparicions, homicidis que van més enllà d’un marit borratxo, una meuca, drogata o una quotidiana lluita entre bandes juvenils cada cop més violentes.

Moltes vegades son casos que cal trobar resposta de forma ràpida per no aixecar la por entre la gent, per que la premsa no s’aboqui sobre els polítics o tant sols que cobrir l’expedient, en fi un cos dedicat a investigar allò que fot pudor de debò.

Així ja porto 6 anys. No he millorat substancialment el sou, al contrari, ara amb la crisi ens l’han baixat un 5%, però com visc sol en un apartament que puc anar pagant i els cotxes de luxe no em criden l’atenció, per anar a sopar, fer unes copes i mantenir algun que altre rollet, més que suficient.

Renoi quin dia més guapo per sortir a corre. Fot mandra, però una dosis d’esforç per intentar no augmentar en format adipós els voltants de la panxa i escoltant bona música, van passant els minuts fins a conquerir els 50 o 60 que em poso com objectiu per donar la jornada aeròbica per complerta.

            En Marc es para. Quelcom trontolla en el seu braç dret. Extreu la seva Blackberry, mira la pantalla i respon.

-Si – una veu femenina a l’altre costat- si, soc el Ferreres... bon dia Meritxell, tant em trobes a faltar que no pots esperar que arribi d’aquí una hora?

 -Ja saps que jo sempre et trobo a faltar Marc... però ara hi ha algú més desesperat, que m’ha dit que et localitzi cagant llets
.
           En Marc para el seu reproductor, es treu l’altre auricular que encara li penjava de l’orella lliure i la música d’en Duke s’atura.

-Una altre noia?. Pregunta el Marc, mentre s’eixuga la suor  que li regalima per la cara amb la màniga del xandall.

            -Si Marc, un altre noia –diu la veu femenina- hauries de venir ara mateix, el Mendez està que trina, s’ha filtrat la informació als mitjans de comunicació i segur que sortirà quelcom aquest matí.

            -Estic més prop de la comissaria que no pas de casa, així que vinc cap aquí.

Des de fa uns anys amb la globalització tot és complica per que de sobte surten nous casos que abans no sorgien. Cada comunitat te els seus propis problemes i els arrossega des de l’origen. Però sigui la causa que sigui, una mort sempre complica el dia i sobretot si es tracta de noies joves amb família. Aquesta vol explicacions, vol culpables, vol que la policia ho resolgui a l’instant per que per això es paguen impostos.

Una altre noia, pensava el Marc mentre augmentava el seu ritme direcció a Sancho d’Avila. Si tot coincidia seria la quarta noia en dos mesos que apareixia morta a la ciutat de Barcelona amb característiques molt similars i trets que evidenciaven que es trobaven davant d’un cas d’assassinats portats a terme per la mateixa persona. Aquest tipus de persones sempre deixen la seva petjada, els agrada que quedi constància de la seva obra d’art. Conscients o inconscients sempre signen com si d’un quadre és tractés.

 A Barcelona, sempre hi ha casos que no acaben be... però a les grans ciutats aquestes coses ja passen.

Escolta a Spotify  Brookville – Summer Parade


diumenge, 23 de gener de 2011

1.Joan: Una gota d'oli dins un plat ple d'aigua


Mai us ha passat quan llegiu un llibre que us heu imaginat quina cançó s’escauria millor per aquell moment?. No us heu imaginat mai l’espai o escenari on succeeix l’acció o com son físicament els personatges?. De vegades és millor que corri la imaginació per que si ens ho donessin tot mastegat com en els relats visuals, part de l’encant escrit desapareixeria, però… i si ens estimulessin algun altre sentit?.

Enceto humilment la historia d’en Joan, jugant interectivament amb allò que s’escau a les nostres mans d’un mon virtual que el temps fa desapareixia substituït per altres noves dades…

Abans de començar la lectura cal estar registrat a Spotify. Per aquells que no coneixeu aquest espai, és un lloc on pots escoltar tota la música que et pots imaginar amb varies opcions de pagament o no…tot i això per escoltar la música que hi pots trobar no cal pagar res, això si de tant en tant escoltar quelcom de publicitat. Res traumàtic pel servei que dona.

Deixo l’enllaç per donar-se d’alta. https://www.spotify.com/en/get-started/


A l’escola mai havia estat l’escolli’t, el desitjat. Ningú comptava amb ell quan es feien els equips a l’hora del “pati” i sempre es trobava entre els últims, fins ser-ho del tot, per anar a un equip o l’altre a través d’aquell joc de dits entre els dos millors exemplars de la pilota entre els peus de la classe. Sempre les mateixes excuses, les preses per que s’acabava l’hora d’esbarjo o que els equips eren imparells si ell entrava en la elecció. Sempre, sempre, sempre igual fins que va assumir que ell havia arribat aquest mon per que hi havia d’haver-hi de tot.

Apartat en un racó d’aquell gran espai de petites alegries, en Joan acabava pensant que aquest mon no era fet per ell i només li quedava l’agre companyia de sentir-se sol  fins acabar un cop més a perdre’s entre les pàgines d’un llibre que l’allunyava de mica en mica de la realitat i el submergia en un desig de desconnexió idíl·lica de narracions d’assassinats cruels i despietades en les quals el Joan trobava la justícia que el mon real no li atorgava.

En Joan era fill únic, d’una família ben reduïda.

El Pare d’en Joan era un home amargat i malfet que maleïa cada matí quan es despertava. Treballava a una gran companyia exportadora de productes electrònics. Era enginyer superior especialista en recollir la merda dels altres, fins que un dia tornant cap a casa va decidir tirar-se al metro.

La mare que va quedar prenyada encara no sap com en edat prou avançada per pensar que allò que li regalimava entre les cames cada mes, havia deixat de fer-ho per que ja tocava. Va saber que el Joan arribava al mon el dia que va trencar aigües. La mare d’en Joan es va casar per que així ho marcava la vida. L’amor que només coneixia a través de les pel·lícules, era tan sols això, ficció. Ara es passava tot el dia assajada al sofà hipnotitzada davant la televisió, a estones rient i moltes altres  plorant fins que arribava el Joan i junts menjaven qualsevol cosa que de camí a casa, en Joan havia comprat a la tenda de precuinats.

El Joan va tenir amics fins que es va deixar de passar els treballs de l’escola.

Quan va arribar l’hora d’entrar a l’Universitat, ho va fer a la carrera de enginyeria de sistemes, per que és allí on millor es trobava i per que és allí on comença la seva veritable historia entre ordinadors, entre mons virtuals, entre personatges perfectament ideats a gust del consumidor.

A la fi el Joan, només volia deixar de ser una gota d’oli dins un gran plat ple d’aigua.

i per acabar de moment... Rufus Wainwright – Hallelujah