dilluns, 28 de novembre de 2011

Junts pel resta dels nostres dies.



 
Fins on arriba el compromís amb la nostra parella?. N’hi ha prou en ser un bon amant, un bon pare, una bona persona?.
Dues persones que no tenen cap lligam genètic, ni familiar es coneixen en primer lloc per algun tipus de desig físic o quelcom semblant i decideixen compartir tota la seva vida. Però realment dues persones estranyes estan disposades a compartir tota la seva vida, passi el que passi?.
Ja no parlo d’allò que es perd quan dues persones que creien en l'estima de per vida un dia s’adonen que ja no hi ha res per compartir, parlo d’aquelles persones que comparteixen fins que un dia una situació fa plantejar algun dels dos que allò no ho poden “aguantar”. Una situació extrema amb variables incontrolables.
Quan dues persones estranyes festegen i arriben a la conclusió que s’han d’unir per viure conjuntament en certa manera estant portant a terme un cert pacta de mutu respecta però també de compromís per viure junts les alegries i desgracies. O és que els éssers humans ens unim en matrimoni o parella de fet només per gaudir dels bons moments? Que passa quan la parella passa per una etapa de dificultat com pot ser que un dels dos es quedi a l’atur, quan un dels dos emmalalteix durant un període llarg de temps o de per vida o la malaltia és degenerativa o fins i tot terminal?. Ens estronca la felicitat? Ens puteja de per vida? Comencem a corre? Allò ja no ens implica?  
Aquestes son les veritables proves que ens posa la vida per determinar si som quelcom més que una parella que s’han unit per cercar un cert equilibri econòmic i material, per fugir de la soledat, per obtenir sexe “segur”. Si és així poder hem equivocat les nostres decisions i ens cal cercar el futur solitaris o acompanyats d'aquella persona que tant sols cerqui la satisfacció temporal, instantània, feta a mida, per l’instant, pel moment, com un conte, com una pel·lícula sempre amb final perfecte, com un retrat fet a mida i tot ben posat.
Si els humans realment son éssers racionals, son les circumstàncies de la vida que ens han de demostrar que hem compartit la nostra vida amb la nostra parella adequada enfrontant-nos conjuntament aquelles etapes que son difícils de superar i que només es poden superar junts donant tot el suport que sigui possible i més i si cal sacrificar-nos per l’altre tant com sigui necessari.
Teoritzar fins on arribaríem si ens trobéssim davant una situació extrema és fàcil però per altre cantó es fa inimaginable compartir la vida amb algú que arribat el cas, t’abandona. Poder el primer que hem de fer des de la ficció és pensar si jo fos qui la de cuidar, donar suport o sacrificar-me en una situació complicada, seguiria al seu costat?. Si dubtem sobre com actuaríem estem perduts, altre cosa es que passarà arribat el cas, però des de la ficció no podem dubtar.
Vers la nostra parella sembla lògic dubtar sobretot si tenim dubtes sobre nosaltres però li devem l'oportunitat... per que si realment estem segurs que arribat el cas la nostra parella ens abandonaria podem seguir vivint la sort que ens ofereix la ignorància del futur però el més greu es que estem transformant la nostra societat en una comunitat de hipòcrites, egoistes que només pensem en el físic, aparentar i escalfar l’entrecuix de tant en tant i per això no cal crear parelles amb un petit contracte mercantil n’hi ha prou i una clàusula que posi “fins que em deixis de donar el que necessito de tu”.
Diuen que els animals, entre ells els gossos, segueixen fins el final al seu millor amic, tant de bo mai tinguem que evidenciar que els animals son més humans que el propi ésser humà.



* Imatge extreta de: http://ciudadbarcelona.olx.es/ayudo-en-actividades-a-persona-dependiente-iid-198169677


1 comentari:

  1. Quan mirem a una persona i veiem que te coses que no ens agraden, que entrem en la monotonia, que l'amor s'acaba, que allò que anel·lavem ja no existeix, realment potser ens em de fer una petita reflexió interna:

    · Com soc?

    · Com es la meva vida (independentment de la persona que tinc al costat)?

    · Que es l'amor?

    · Que esperava d'aquesta persona?

    I aleshores reflexionar si un mateix, sent com som, no tenim aquells defectes que tant i tant odiem o critiquem dels altres, si la nostra vida en general es aburrida i focalitzem en altres la nostra manca d'innovació o de canvi, si l'amor es un sentiment que neix FORA o el portem DINS... i sobre tot, que esperem d'algú (parella, amics, família) que ens estimi????? Primer qüestionem-nos si ens estimem a nosaltres mateixos, perquè si no es així, no som ningú per reclamar als altres lo que ni tan sols coneixem.

    La paraula AMOR es molt important, i es devalua constantment amb el seu ús indiscriminat. Si la volem utilitzar, sapiguem de quin color es, quina textura té, com reacciona davant els canvis, si es opac o translúcid...i llavors sabrem on neix, perquè, quina es la seva dieta, i quin sentit últim té el seu nom com a tal.

    ResponElimina